La nostre feina es acompanyar a les Mestres de les escoles en els reptes que es proposin. Sovint fem formació, ens reunim amb equips de mestres, i sovint m’adono d’aspectes que si bé ja les sé conceptualment, és quan els vivenci-ho que m’adono de la seva importància. Doncs l’altre dia vaig tenir un d’aquests «moments eureka» quan diverses mestre parlaven dels infants. N’hi havia una que tot ho explicava d’una manera tant positiva, a tot li veia el costat bo, veia el potencial de tots els infants de la seva aula. Hi havia una altra mestre, que valorava molt positivament l’evolució d’alguns infants però en canvi no ho feia en tots. I una tercera, que acusava el cansament del curs perquè veia el got mig buit en tots els comentaris que feia. 

El descobriment per mi va ser, adonar-me’n del poder de la mirada, com d’important és que et mirin amb interès, amb confiança, que creguin en tu perquè sigui així, en realitat la profecia autocomplerta ens parla de l’efecte que pot tenir, aquesta mirada, en positiu i en negatiu en el nostre comportament. De com d’influent acaba sent en el nostre comportament, en el nostre autoconcepte el que els altres pensen de nosaltres.  

Quantes entrevistes heu fet amb mestres que us han retornat imatges del vostre infant ben diferents? És perquè sovint el que ens expliquen no és com és el teu fill o filla sinó com ella, la seva mestre se’l mira. 

També em vaig adonar que la mirada de l’adult configura la història d’un infant quan aquest posa paraules, interpreta, jutja el comportament, les relacions, els interessos d’infants de menys de 3 anys. I el relat que explica d’ell o d’ella i que transmet a altres educadores i a la seva família és cabdal per aquest infant.

Com a pares i mares, ens passa el mateix, mirem, interpretem jutgem, projectem... coses boniques i empoderadores o tot el contrari. Quan un infant confia amb ella mateixa, amb les seves possibilitats, res l’atura, i poc importen quan bona sigui en realitat, comparant-la amb la mitjana de nenes i nens de la seva classe. El que importa és que ella sap que pot, i ho provarà, i ho seguirà intentant malgrat no li surti perquè l’hem fet sentir competent i capaç. És això justament el que la farà avançar, la pròpia autoestima, perquè l’hem valorat i li hem dit que confiem amb ella. Perquè en el fons un dels motors que ens mou a totes és sentir-nos estimades, si creiem que hi ha quelcom en nosaltres que no és bonic, que no ens surt bé, que ens diuen que no ho fem prou bé, deixarem d’intentar-ho, deixarem de provar-ho, i efectivament acabarem no fen-ho bé. Proveu-ho... no és tracta de dir als nostres fills que son els millors dels món, l’afalag buit de contingut també és limitador, si creuen que ja ho fan tot bé, no els mou res a aprendre. La clau és canviar la pròpia mirada, saber captar el potencial dels nostres fills i filles i retornar-los-hi en confiança, en valoració sense judici, en suport incondicional, en admiració de cada graó superat, tu com mires als teus fills i filles?