Hi ha diferents maneres de sembrar i sovint estem tant centrades en les tasques que suposa sembrar que no deixem temps perquè la llavor floreixi. Després d’abusar de metàfora , entrem en matèria. Quan volem que els nostres fills i filles agafin un hàbit, per exemple desparar taula, no només que treguin el plat, sinó que treguin i desin el tovalló, netegin el seu lloc si ha quedat brut, desin l’ampolla d’aigua a la nevera... anem repetint com un mantra cada dia les mateixes coses. El dia que estem de bon humor a bones i quan estem ja cansades de sentir-nos repetir el mateix cada dia, potser amb algun crit? 

Hi ha diferents maneres de sembrar, una de les claus és no utilitzar sempre la mateixa, perquè els nostres fills i filles acaben immunitzats i al final ni senten el que els diem. Una pot ser la repetició de les accions, que els més petits aprenguin certes rutines amb unes pautes clares i repetitives els ajuda a que les interioritzin de manera ràpida. Podem repetir-les verbalment o fer un petit pòster amb imatges, cosa que els dona major autonomia per poder fer-ho soles , sense sentir que estan seguint les ordres de la mare o el pare. Podem repartir-nos les tasques entre tots els de la família, tenir una funció dins d’un equip estimula més i ens fa sentir part d’alguna cosa més important. Hem de buscar tècniques que siguin el menys dictatorials possibles, seguir ordres no agrada massa a ningú, i en funció de l’edat del teu fill o filla, aquest serà motiu suficient per no fer res del que tu li diguis. En canvis si el sentit del que fem és natural, sinó parem taula no podrem sopar, és molt més fàcil de participar-hi per un infant. També podem fer nosaltres, mentre ells o elles ens observen, sense dir-los res, i esperar que siguin elles qui proposin que volen col·laborar, sovint o fan abans si no els hi diem nosaltres. Que tinguin una tasca assignada , que la sàpiguen fer, i que la facin normalment, no garanteix que hi hagi dies que no tinguin ganes de fer-la, perquè ens passa també a nosaltres, haurem de valorar el nivell d’obligatorietat que tenen les tasques que fan els més petits de la casa.

I haurem de deixar-los temps, temps perquè entenguin que cal fer les coses de casa, les que ens agraden i les que no tant. Temps perquè s’adonin de les conseqüències de no fer certes coses, i que puguin valorar per elles mateixes si els compensa deixar de fer certes tasques. Jo ho he viscut sovint a casa, quan desapareixes, reps una trucada important quan estan acabant de sopar i es queden sols, i sents com parlen entre ells, s’organitzen les feines, posen els plats al rentaplats, cosa que no els hi he demanat mai, però m’han vist fer, i passen l’escombra i tot! Ho saben fer, saben quan fer-ho, estan preparats, ara bé no escullen fer-ho sempre quan nosaltres ens va bé, sinó quan elles volen o creuen que se’ls necessita. 

Nosaltres els adults, només podem sembrar, és el que depèn de nosaltres, fer-ho de maneres diverses, intentar no defallir, però tampoc convertir-nos en discs de vinil ratllats. El que acabi passant, el que floreixi, dependrà de molts factors que s’escapen a les nostres mans, i està bé, ha de ser així, dependrà sobretot dels nostres fills i filles i les seves eleccions, confiem amb ells i elles!