Hem estat educades en la cultura de la productivitat, fer moltes coses, fer coses sempre, estar parada era penalitzat, parar, s’associa a vaguejar. Una cultura que ha valorat i malauradament ho continua fent, el resultat per sobre del procés, fer coses i obtenir resultats de la feina feta. Aquesta cultura que se’ns ha impregnat tant endins també hi és present quan som amb els nostres fills i filles. Pensem que quan estem amb els nostres infants, hem d’estar fent coses de casa, fent el sopar, preparant les coses per l’endemà, posant rentadores, o amb ells, jugant a alguna cosa, formant part de la seva activitat, fent manualitats, jocs de taula o jugant a bàsquet. Però a vegades els nostres fills i filles ens demanen només que hi siguem i que els mirem. Els infants entre els 5 i els 8 anys acostumen a tenir un període en el que la mirada de l’adult, del seu pare i mare en particular és molt valuosa per ella o ell. Qui ho hagi viscut ho recordarà bé, la insistència reclamant que els mirem quan intenta fer alguna cosa, fer una tombarella a l’aigua o encistellar la pilota, i el teu esgotament quan ja l’has mirat deu vegades fer-ho però ell insisteix en que continuïs mirant-lo. 

El paper de mare o pare contemplatius, que observen amb atenció, sense intervenir, potser és dels rols més difícils que haurem d’aprendre a assumir. Ser-hi sense fer res més, perquè no val mirar de reüll mentre cuses un botó, no, el teu fill no et deixarà perquè no se sentirà mirat de debò. Ser-hi, amb total presència, no mentre repasses mentalment la llista de la compra, ser-hi amb el cap centrat en el que està observant, la teva filla tocant la guitarra, la mateixa peça, 25 notes que ja saps de memòria però tu continues escoltant-la. Una mirada i una presència que els hi donen el protagonisme que tant sovint no tenen. Els infants no acostumen a decidir res, es passen la vida seguint ordres, o decisions preses per d’altres, els adults. Quan nosaltres assumim aquest rol d’escoltar i mirar, els donem el protagonisme a ells i elles, per una estona. 

Tots som i ens construïm en relació a d’altres, a d’altres persones, ens definim segons com interpretem que els altres ens perceben, modifiquem la nostra manera de fer, buscant l’acceptació i l’amor dels altres. Mentre mirem en silenci al nostre fill o filla, el retornem una imatge valuosa de si mateixos, tant que el seu pare o la seva mare ha deixat de fer... per mirar-nos. Així de senzill però valuós a l’hora. Serà difícil esgarrapar moltes estones per poder ser, mirar i escoltar sense fer res més, però que la cultura de la productivitat no s’emporti els 5 minuts que segur que podries oferir al teu fill o filla i que no els regales perquè creus que és més important fer que ser... que ser-hi.