A totes les famílies són habituals les baralles entre germans. I, tot i que com a pares podem arribar a pensar que són perjudicials per a ells i que amb elles es deteriora la seva relació, el cert és que els conflictes són necessaris perquè vagin aprenent a superar diferents situacions de la vida.

Quantes vegades hem discutit amb els nostres germans? Recordem alguna baralla que hagués acabat en riures i abraçades? No? Segurament algun adult ens separava abans.

Tenir germans i poder barallar-te amb ells és un avantatge molt gran perquè és en aquests moments, durant les picabaralles, on tenim l'oportunitat d'adquirir innombrables habilitats socials. La nostra família és la nostra primera “societat” i els nostres germans són els nostres primers millors amics i, al mateix temps, els nostres enemics més cruels.

Com han d'actuar els adults davant d'una baralla? Deixem que els nostres fills intentin solucionar els seus problemes? Seran capaços d'arribar a fer-ho algun dia si sempre intervenim?

La societat posa etiquetes de “violència” i “agressió” massa aviat. Quan dos nens petits s'empenyen en un parc i els pares o mares els separen, estan separant a dos nens que no tenen una altra manera d'interactuar, i no l'aprendran si no els deixem. Ningú vol que els seus fills es facin mal o agredeixin als altres, però realment es faran mal? Mai ho sabrem…sempre els separem abans.

Si dos germans que es barallen noten com els seus pares no intervenen en la baralla i que els observen de forma respectuosa per evitar que es facin mal, podrien arribar a entendre que discutir no és dolent si realment els porta a trobar una solució al conflicte.

Si ràpidament els separem, a més, correm el risc en el 100% dels casos de no ser imparcials i, en cas de tenir el do de l'objectivitat, els nostres fills sempre interpretaran que els estem ajudant o perjudicant d'alguna manera.

Hi ha germans més forts, que criden més o que “malmeten” per darrere, tots hem fet això i realment l'inici de la baralla sempre és difús. Si ens posicionem, correm el risc de caure en el “etiquetatge”, perquè en aquests moments de tensió tots hem sentit: “sempre l'estàs molestant” o ” T'ha fet mal??”…i ja tenim un abusador o una víctima.

No podem quedar-nos en el típic “Cadascú a la seva habitació!” perquè, cada un d'ells a la seva habitació estarà pensant “Ha estat ell!”. I optant per l'altre tòpic, el “Demana-li perdó!”... realment s'obtindrà una disculpa sincera?

Per això hem de deixar d'intervenir i que ells mateixos busquin les eines que necessiten per trobar una solució i arribar a un acord.