Hi ha infants que davant situacions de canvis, exterioritzen la intranquil·litat que senten tornant a fer o deixar de fer coses que ja tenien assolides. Per exemple amb l’inici del curs escolar o un canvi d’escola poden tornar a fer-se pipi a sobre, quan era quelcom que feia mesos que ja no passava. D’altres vegades poden ser canvis que afecten als seus familiars de referència, un canvi de feina de la mare, nous horaris per a tots i la nena que sempre havia volgut quedar-se amb els avis, de cop i volta s’enfada per haver d’anar a casa dels avis. Els pot costar adormir-se, que ens demanin dormir amb nosaltres, que no vulguin menjar certs aliments, que mostrin una actitud reptadora i hi hagi més conflictes per qualsevol cosa quotidiana. Davant d’aquestes actituds, els primer que hauríem de fer és no jutjar-los, no criticar el seu comportament com quelcom voluntari que fan per prendre’ns el pèl. És la seva manera de mostrar la seva inquietud, i si no poden verbalitzar-ho, perquè no saben que els hi passa, no saben posar paraules al que estan sentint, ho mostren a través d’aquests comportaments que acostumen a ser incòmodes pels adults. Però que són una senyal a partir de la qual podem detectar que tenen un malestar i el podem afrontar amb ells o elles. Penseu en vosaltres mateixes, quan hi ha quelcom que ens posa nervioses hi ha a qui li dona per no menjar o menjar de manera compulsiva, o li costa agafar el son, doncs penseu al vostre fill o filla sense les eines de gestió emocional que teniu vosaltres. 

No minimitzem els sentiments dels nostres fills o filles, sovint pensem que com que són petits, s’acostumen a tot més ràpid que els adults, que el seu patiment és inferior al nostre, perquè en realitat no són tant conscients com nosaltres de les coses. I sovint és a l’inrevés, com que no disposen de tota la informació o de la capacitat d’anticipació perquè no han viscut situacions similars abans, omplen els buits d’informació amb respostes negatives que els fan patir. 

Seria bo, preguntar-los als nostres fills i filles, què pensen sobre determinada situació, què els fa patir, què necessiten saber i no focalitzar-nos en la conducta que mostra. No insistir en que deixi de fer-se pipi a sobre, o en que ha de dormir sola perquè ja fa temps que ho fa, sinó en acollir el que pot estar sentint, acceptant que si està nerviosa o angoixada nosaltres som allà per acollir-la. Si se sent jutjada o si la castiguem per alguns comportaments, podem fer més llarga aquesta transició al seu benestar, aguditzar el comportament o el que és pitjor tapar-lo i que el seu cos utilitzi altres vies menys directes i més difícils de gestionar per expressar-nos el malestar. 

Oblidem-nos de la cultura popular sobre criança que ha penjat algunes etiquetes sobre el infants molt culpavilitzadores i mostrem-nos acollidors i oberts, a cap nen li agrada fer-se pipi a sobre, quan ja ha conquerit el control d’esfínters, per «castigar-nos» o fer-nos xantatge. Els infants ens parlen com poden, a través d’aquestes senyals, aprenguem a llegir-los des de l’amor i no des de la culpa i els nostres fills i filles podran tornar a gaudir de les seves conquestes ben aviat.