La Susana té 11 anys i cursa 6è de primària. Viu a Madrid i és el primer any que va al col·legi sola. Els seus pares li acaben de regalar un rellotge intel·ligent amb localitzador GPS, que els informa constantment de la seva ubicació real. També té servei de telèfon i missatgeria, però només pot parlar i xatejar amb els seus pares (o amb els adults prèviament autoritzats). «Vivint en una ciutat com Madrid, em sembla una bona idea que la meva filla porti aquest rellotge. M’aporta tranquil·litat», argumenta l’Esther, la seva mare.
Els rellotges intel·ligents infantils estan en auge, però no són l’única via de vigilància paterna, que comença des que neixen. Algunes escoles infantils incorporen càmeres web per poder veure el dia a dia dels bebès. Mentrestant, els col·legis s’han lliurat a les xarxes socials, on ensenyen les activitats infantils en temps real. Els pares poden, a més, bombardejar de correus electrònics els professors. En arribar a secundària, el telèfon mòbil –monitorat pels progenitors– s’ha convertit en un imprescindible de les butxaques dels preadolescents.
Riscos de la hipervigilància
Gràcies a la tecnologia, sabem on són els nostres fills. Sabem el que fan en xarxes. Sabem el temps que passen xatejant. Sabem els quilòmetres que han caminat. Sabem fins al ritme del seu cor i el seu pols. Sabem el que les seves professores pensen d’ells cada dia. Ho sabem tot. Almenys, això creiem. Ara bé, estem caient en les urpes de la hipervigilància? Els estem trepitjant els seus drets legals?
Els pares i les mares argumenten que la tecnologia els aporta tranquil·litat i és la via per concedir autonomia als fills i filles. No obstant això, psicòlegs, advocats i altres especialistes llancen un advertiment: protegir els fills és un deure fonamental, però hem de tenir clares les fronteres entre el control i l’hipercontrol. Tenir fills suposa assumir riscos i, sobretot, confiar en ells i elles. No fer-ho pot provocar problemes en la infància, l’adolescència i l’edat adulta. Des de la falta d’autonomia i baixa autoestima, fins a altres patologies com fòbies, pors o ansietat.
En la generació EGB, les mares deixaven els fills a l’escola i no en sabien res més d’ells fins que arribaven a casa (molts d’ells ho feien sols, una cosa més difícil ara). El mateix passava amb les excursions al camp o amb les sortides a parcs i museus. La situació és radicalment diferent en l’actualitat. Som pitjors pares i mares? Estem més nerviosos, som més desconfiats, tenim més pors? «No, simplement som part de la societat. Vivim en un món hiperconnectat i som fruit del nostre temps», explica Sylvie Pérez, psicopedagoga i professora dels estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). En la seva opinió, el dispositiu –ja sigui el rellotge intel·ligent, les xarxes socials escolars o el mòbil– no és el problema. I conclou amb una pregunta: «Què serà el pas següent? Implantar-los sota la pell un xip?».
Desconfiança dels pares
La psicopedagoga assegura que la generació actual de pares i mares mostra una preocupant desconfiança cap a l’escola. Aquest és el motiu pel qual els docents se senten qüestionats, així que es passen moltes hores lectives fent fotos per penjar-les a les xarxes socials del centre i demostrar que els nens estan bé i que aprenen molt.
Sempre hi ha casos extrems que espanten i posen els pèls de punta, però la professora universitària insisteix que hem de confiar en els fills i en les institucions i els professionals que els cuiden i els eduquen. «Als nens els han de passar coses, han de caure i s’han d’aixecar. S’han d’equivocar. Tot això forma part de l’aprenentatge», conclou.
Algunes notícies alarmen molt, però «mai han estat més segurs els nostres fills i filles». No obstant això, «mai hem tingut més por». Eva Millet, periodista, escriptora i divulgadora especialitzada en hiperpaternitat, recorda que l’ofici de ser pare i mare també implica sofrir i passar-ho malament. Sobretot, quan els nens comencen a fer la seva vida.
«A mesura que creixen, i en funció de la seva edat, resulta bàsic atorgar-los confiança. Si ens passem a l’altre extrem i els hipercontrolem, els estem inculcant el missatge que ells no són capaços de fer coses i que ja som allà nosaltres per solucionar-los la vida. Els nostres fills no són ni ximples ni febles. A més, de què et serveix saber on és a les tres de la matinada? Educar és deixar-los anar i donar-los autonomia», explica Millet.
En el seu llibre Hiperniños, Millet esmenta la psicòloga Silvia Álava Sordo, que afirma que l’estil d’educació sobreprotector es relaciona amb patologies com depressió, ansietat i baixa autoestima. En la seva opinió, aquests menors desenvolupen menys habilitats socials i sofreixen una menor capacitat de regulació emocional.
«És molt temptador fer servir la tecnologia. Hi ha aplicacions que permeten saber absolutament tot el que fa el nostre fill. Però és horrible. Mai hem d’espiar-los», adverteix Millet. A més, cal tenir en compte que a partir dels 14 anys s’ha d’advertir el menor que el seu telèfon està controlat familiarment per evitar problemes legals.
