Com actuar si el meu fill és l’assetjador

Tots i totes estem conscienciats, i cada vegada més, de l’horrible xacra que suposa l’assetjament escolar per als nostres joves. En els últims anys, hem fet bastants avanços com a societat pel que fa al bullying: campanyes, visibilitat, conscienciació… I ja és menys habitual sentir «són coses de nens». Tanmateix, en el fons, sabem que tot això segueix sense ser suficient i que hem de continuar lluitant per erradicar l’assetjament escolar.

És veritat que parlem molt sobre dades de bullying, víctimes, fins i tot nens i nenes que acaben suïcidant-se quan la situació els sobrepassa; mesures de prevenció, de cerca d’ajuda… Tot això és molt necessari. Però no parlem tant de l’altra perspectiva de l’assumpte, la part que provoca, el nen o la nena que assetja. I, per descomptat, dels seus pares i mares.

La negació

És difícil rebre la notícia que el teu fill o la teva filla està assetjant un company de classe. Molts són els pensaments que flueixen, es contradiuen i bombardegen el nostre cap en aquest moment, i diferents les maneres d’actuar per atallar la situació. Carmen Cabestany, professora i secretària de l’associació NACE (No al Acoso Escolar), explica que molts pares, quan se’ls informa que el seu fill està assetjant un company, responen: «El meu fill no», «Qui ha dit això?» o «On és la prova?». La negació és una de les reaccions que poden tenir els progenitors en donar-los la notícia. La psicòloga Úrsula Perona comenta sobre això que «negar-ho no beneficia ni la víctima, ni l’assetjador, ni la societat en general. Quan els pares ens fem els cecs i defensem el nostre fill perquè pensem que és impossible que cometi assetjament escolar, estem reproduint un mite que és totalment fals, perquè tots els nens, potencialment, poden ser assetjadors, fins i tot els que han estat víctimes de bullying». Per tant, hem de derrocar aquest mite per poder atallar l’assetjament escolar com cal. Si uns pares detecten o són informats que el seu fill pot estar tenint comportaments abusius contra un altre nen o nena, «el primer és fer-se responsables de la situació, i això no vol dir que ells siguin culpables, però han de parlar amb el seu fill o filla, amb el col·legi, esbrinar el que està passant i buscar ajuda d’un professional, que serà la persona que, amb distància, podrà orientar-nos en tot això de la millor manera».

Tres actors principals

Úrsula Perona posa l’accent en una cosa molt important: «Quan ocorre un cas d’assetjament escolar, hi ha tres actors principals: l’assetjador, la víctima i els observadors. Però, a més, jo també afegiria la societat en general, malgrat no ser ni part implicada, ni part que ho presencia, però com a societat tenim un paper molt important referent que el bullying es mantingui o no».

Si adoptem la perspectiva que ens aporta Perona, veiem que hi ha moltes percepcions i actituds que hem de canviar en el conjunt de la societat. I, quant a l’assetjament escolar es refereix, hi ha molts mites que hauríem de bandejar. Un, com ja hem dit, és el que «el meu fill no faria mai això». Però també hi ha un altre molt important, que solem reproduir els pares i mares, normalment preocupats per l’entorn en el qual els nostres fills aprenen: «No vull un nen problemàtic a la classe del meu fill». És probable que conegueu algun cas en el qual hagi passat això. Hi ha un nen o nena a la classe del teu fill que està causant problemes, molesta altres companys i fins i tot assetja algun d’ells. I les reaccions dels pares i mares poden ser diferents. Però, normalment, hi ha aquest pare o aquesta mare que exigeix al col·legi o als altres pares que prenguin mesures, que s’expulsi el nen que dona problemes, que s’encarreguin els seus pares de bregar amb ell.

Tot això des de l’escassa empatia i, a vegades, des de l’empipament. I, per descomptat, des de la preocupació. Però en aquests casos, com ens comentava la professora Sandra Alguacil, «els adults normalment tractem d’entendre com se sent i comporta algú pròxim quan sofreix una situació traumàtica; els escoltem, comprenem, acceptem, ajudem: empatitzem». Tanmateix, quan això no ocorre en el nostre procés de socialització, sinó en el dels nostres fills, «desgraciadament la nostra actitud sol tendir més cap a la incomprensió i a l’egoisme que cap a l’empatia».

Característiques comunes

Hem de tenir en molt compte, com ens diu Úrsula Perona, que els assetjadors i les víctimes d’assetjament escolar solen compartir, moltes vegades, unes certes característiques, sobretot relatives a l’intrapersonal: baixa autoestima, inseguretat, poques habilitats socials, dificultat per resoldre conflictes… «Cap nen o adolescent és violent si no li està passant res: pot haver-hi al darrere problemes familiars, pot haver estat víctima ell mateix de bullying, que els seus pares s’estiguin divorciant o altres causes com intentar encaixar dins del grup». Com veiem, les causes poden ser molt diverses, però la qüestió és que sempre hi ha un motiu darrere d’aquestes conductes. I en el cas que es tracti del nostre fill o filla, el primer pas serà intentar identificar quina és la causa que fa que es comporti així.

La professora Carmen Guaita ens explica que «un dels mites del bullying afirma que els pares són els últims a assabentar-se’n. Per desgràcia, és cert en molts casos. No obstant això, en molts altres, els pares reconeixen que les actituds de violència del seu fill o filla estan també presents a casa i no saben com reconduir el problema».