Quan els nostres fills i filles fan qualsevol cosa que ens sembla un repte que han superat els diem «molt bé!». I també quan fan un dibuix, apilen tres peces, comencen a caminar, s’enfilen, s’ho mengen tot, fan pipí a l’orinal o aprenen de llegir... 

Dir «molt bé» s’ha convertit en un recurs universal per expressar als nostres infants que ens encanta allò que fan, que estem contentes dels seus assoliments, amb la intenció també que continuïn fent-ho, a animar-los a seguir creixent i aprenent, a demostrar-los que valorem allò que fan. 

Però sabeu que utilitzar massa «el molt bé» pot generar l’efecte contrari al que busquem? 

«Molt bé» és un elogi que té implícit un judici de valor extern, a mi em sembla molt bé, a mi m’agrada això que has fet, i podem arribar a fomentar que els infants facin coses buscant la nostra aprovació externa, no pel plaer de fer-les. En alguns casos podem veure que hi ha infants que, en comptes d’estar centrats en allò que a ells els agrada, a investigar a intentar coses noves, es limiten a fer allò que creuen que els adults valoren d’ells, a repetir el que ja saben fer i que han obtingut un elogi prèviament. Per tant, els elogis buits de més contingut que un simple «molt bé o molt maco», hauríem de deixar d’utilitzar-los com a concepte universal per a qualsevol cosa que faci el nostre fill o filla. I llavors, què els puc dir?

L’Alfie Khon, escriptor i educador, ens proposa tres alternatives a l’elogi constant:

No dir res. No cal elogiar tot el que fan els infants, podem observar-los i, amb la nostra presència i mirada atenta, ja reben el reconeixement que necessiten per continuar experimentant, jugant... la presència de l’adult és suficient per transmetre’ls seguretat, i quan estem en silenci, els deixem estar concentrats en el seu joc, en el seu pensament, sense haver d’estar pendents sobre si ens agrada o no allò que estan fent.

Dir de manera literal l’acció que ha realitzat l’infant. «Has aconseguit posar-te les sabates tu sola!» reforça la idea que el focus és en el que ha aconseguit ell o ella, i no en el fet de si a nosaltres ens agrada o no. També podem expressar el nostre gust o opinió, però dins un context més ampli, «m’agrada molt aquest dibuix perquè has utilitzat els colors vermell i verd i són dos colors que a mi m’agraden molt». Expliquem per què ens agrada alguna cosa i podem afegir la pregunta, i a tu quins colors t’agraden més? Per deixar clar que els nostres gustos no tenen per què sé coincidents, es tracta sobretot de deixar de posar el focus en l’adult i posar-lo en l’infant. 

La tercera manera seria preguntar. Els infants sovint ens porten els seus dibuixos perquè esperen el nostre elogi, o fan alguna cosa mentre ens demanen que els mirem, i quan acaben ens miren, esperant la nostra valoració. En comptes de dir-los «molt bé o molt maco», podem preguntar-los, «a tu, què t’agrada del teu dibuix?», «t’ha costat molt fer la tombarella?, sembla difícil..».

No passa res si se’ns escapa algun «molt bé», però intentem anar introduint altres maneres de valorar els nostres infants, centrar-nos més en què agafin seguretat en si mateixos per continuar aprenent i descobrint, sense que la cerca constant de la nostra aprovació els condicioni en excés i, fins i tot, els pugui limitar a intentar fer el que més els costi perquè veuen que quan «s’equivoquen» no obtenen la mateixa reacció. Ves practicant un canvi de focus, de tu a ell o ella, i t’adonaràs de les diferències.