Ignasi Fernández, professor i dirigent de Professors de Secundària: «El sistema educatiu català està en fallida i la mare de tot plegat són les lleis d’educació»

—Com es presenta l’inici de curs?

—Comencem amb una vaga i amb l’assumpte de PISA encara sense resoldre. Hi ha versions contradictòries del que ha passat, i no sé si ho sabrem mai.

—El seu sindicat s’ha desmarcat de la vaga.

—A les vagues hi hem estat des del primer dia i vam aconseguir un acord que no resol la fallida del sistema educatiu a Catalunya, això és evident, però amb el qual s’han aconseguit millores substancials. Teníem clar que havíem de consolidar aquestes millores, signar l’acord i desenvolupar-lo, perquè moltes de les coses que reclamem hi són. Però que el sistema educatiu català està en fallida, que ha implosionat, som els primers a dir-ho. De fet, fa dècades que ho diem.

—Als seus ulls, com podem sortir d’aquí?

—No depèn d’aquest acord, ni d’aquesta consellera, ni d’aquest Govern. La mare de tot plegat, a escala catalana, és la Llei d’Educació de Catalunya. A partir d’aquí, van sorgir una sèrie de decrets que han fet molt de mal. I a escala espanyola és clar que la LOMLOE porta encara més lluny aquesta lògica. El que passa és que hi ha comunitats que aconsegueixen esquivar-la, comunitats que tenen resultats molt millors que nosaltres, de fet, gairebé totes, perquè juguen amb els marges que permet, no aplicant de manera gairebé fanàtica els postulats de la LOMLOE. Si anem a una vaga per modificar el currículum i hi venen tots els sindicats, fem una vaga indefinida si cal; però ara només veiem consignes genèriques. Quan intentem negociar la modificació del currículum i parlar de qüestions com eliminar el Treball de Recerca (TR), ningú no ens va donar suport. No vam tenir cap altre sindicat al nostre costat en aquesta qüestió.

—La disminució del pes del TR és una de les novetats d’aquest any, precisament arran de la seva demanda. Què tenen contra el TR?

—No respon al nom que té. Des de fora, un pot pensar que el fet que un estudiant dediqui hores a investigar i aprendre és formatiu, i evidentment que ho és; però el TR s’ha convertit en més càrrega de feina per al professor i en una activitat que aporta molt poc a l’alumne. Aquestes hores es podrien dedicar a matèries troncals, com les matemàtiques i les llengües.

—Proposen derogar el decret d’educació inclusiva. Quina seria l’alternativa?

—Això dona per escriure un llibre. Al novembre fem un congrés a Barcelona amb experts en educació inclusiva precisament per tractar tot això, perquè jo tampoc no en soc especialista, però el que sí que tenim clar és que s’ha d’analitzar cas per cas. El mateix Departament ja comença a derivar alumnes cap a centres d’educació especial, cosa que, per cert, molts pares estaven demanant. No podem mantenir com un dogma que tots han d’estar necessàriament en una aula ordinària perquè això sigui suposadament més inclusiu. Aquest purisme pot acabar perjudicant el mateix alumne i també els altres. Ens hem de treure la bena dels ulls. Per descomptat, l’escola ha de ser inclusiva, però determinats alumnes potser no haurien d’estar en determinada aula.

—I on haurien d’estar? Una de les grans reivindicacions de la USTEC són més recursos per aplicar el model d’escola inclusiva, però vostès no ho comparteixen.

—Recursos, sempre; és clar que sí. De fet, en aquest acord hi haurà més de 6.000 dotacions addicionals. És clar que volem recursos. El que passa és que els recursos són finits i, de vegades, temem que sigui com tirar aigua al mar. Més de 6.000 dotacions no són poques, però cal pensar que tenim milers d’aules. El professor ha de poder ensenyar, mínimament, i els nostres alumnes han de poder rebre coneixements, i si en una aula això no està passant, tenim un problema que cal afrontar.

—Quins altres canvis proposen?

—Repensar el sistema de dalt a baix. Què és això d’arribar a final de curs, que a un alumne li quedin tres assignatures i que els professors ja donin per fet que promocionarà? Per a què serveix, aleshores, la feina del professor? Quin valor té? L’estàs desvirtuant. Ja no parlem d’una assignatura. Parlem de dues, tres... L’alumne pensa: «M’és igual, al final passaré de curs». Què estem fent? On queda el paper de l’educador? On queda la transmissió del coneixement? On queden el mèrit i l’esforç? I la comparació amb els alumnes que sí que han estudiat? Hem d’anar cap a un currículum estructurat per matèries, impartides per especialistes, pel professor de cada matèria. I després hi ha qüestions que no són estrictament curriculars, com la disciplina. Que a ningú no li faci por utilitzar la paraula «disciplina». Parlo també de respectar l’autoritat del professorat, una qüestió que s’està treballant en l’acord que hem signat. I podríem continuar. Potser els pares haurien d’ocupar-se més del que passa a casa i no pretendre ficar-se contínuament dins de l’aula.

—En quin sentit diu això de les famílies?

—Sempre hi ha hagut reclamacions de notes; però ara, en alguns casos, una família ja no vol ni mirar l’examen; l’únic que vol és que aprovin el seu fill. I les famílies tenen poder dins dels centres. Fins i tot a l’hora de prendre decisions sobre un professor, el que diguin les famílies pot tenir importància. El sistema ha rebentat. És així de greu. Es parla moltíssim, per exemple, de fomentar l’esperit crític, però com vols fomentar l’esperit crític en un estudiant que no ha llegit un llibre? L’esperit crític es pot aplicar, per exemple, a les qüestions polítiques que ens envolten ara mateix. Si tens un coneixement històric considerable, si saps què va passar a Europa durant el segle XX i saps què és l’extrema dreta, què han suposat les migracions, etcètera, tindràs eines per desenvolupar un esperit crític davant de determinades actituds. Però primer has de tenir coneixements. És fonamental. Sembla que fins i tot els molesti l’expressió «transmetre coneixements».

—A qui?

—Al «pedagogisme», el gran enemic del país. Salvant totes les distàncies i aplicant tots els filtres necessaris, jo defenso recuperar algunes coses del passat. Jo estudiava en un institut públic als anys vuitanta, en un barri marginal, on per la mateixa porta entraven el fill del burgès de la ciutat i el fill de l’immigrant arribat d’Extremadura i, un cop travessaven aquella porta, les diferències socials quedaven fora. Allà començava una veritable igualtat d’oportunitats. I avui tenim persones llicenciades en Telecomunicacions que podien ser tant fills d’aquell burgès com fills d’aquell immigrant extremeny, perquè l’institut funcionava com a ascensor social, i això és precisament el que el sistema s’ha carregat. Ara arribes a un institut i el fill d’una família amb recursos fa classes particulars d’anglès, reforç de matemàtiques, viatja a Anglaterra a fer cursos..., mentre que el fill d’una família que no disposa d’aquests recursos es queda sense tot això. L’únic que fem és augmentar la desigualtat social. Han passat dècades i molts d’aquells nens i nenes s’han perdut pel camí; això és el que ha aconseguit aquest model educatiu.