Famílies que es resistien a donar el primer mòbil acaben cedint als 12 anys: "M'ho he menjat amb patates"

El moviment Adolescència Lliure de Mòbils s’encenia com la pólvora durant el primer trimestre del curs 2023-2024 amb una consigna molt concreta: "Que el nen sense telèfon a 1r d’ESO no sigui l’estrany de la classe". L’objectiu era tallar una associació que s’havia convertit gairebé en un ritual: acabar la primària, començar l’ESO i rebre el primer telèfon mòbil. "¿En quin moment hem normalitzat que un nen de 12 anys tingui un telèfon mòbil?", es preguntaven les primeres famílies mobilitzades, alarmades per l’impacte de les xarxes socials i l’accés tan precoç a les pantalles.

Malgrat que el moviment va aconseguir un gran impacte, tres anys després, la normativa ha avançat molt més de pressa que els costums. Els mòbils han desaparegut de les aules i estan prohibits durant tota l’educació obligatòria des del curs passat –aquesta pressió social sí que ha funcionat davant les administracions–, però fora dels centres el canvi social no ha seguit gaire el mateix ritme. L’alumne que arriba a 1r d’ESO sense telèfon continua sent, en bona part, l’estrany de la classe (excepte alguna excepció, que també n’hi ha, de centres que concentren famílies conscienciades).

Segons l’estudi Infància, adolescència i benestar digital (2026), elaborat per l’Unicef, l’edat mitjana d’accés al primer mòbil a Catalunya és a 11,02 anys. El gran punt d’inflexió segueix pràcticament on era: l’estiu entre 6è de primària i 1r d’ESO i, si fa no fa, el 12è aniversari.

"Moltes coses a la balança"

"Me l’he menjat amb patates. Volia aguantar i me l’he hagut de menjar amb patates. No em flagel·laré més, però", resumeix la situació Alba Garcia, mare d’una nena que està a punt de començar 1r d’ESO, amb mòbil des d’aquest estiu, malgrat que no fa pas gaires anys tenia ben clar que no li compraria el mòbil fins als 16. "La vida et va posant al teu lloc", continua Garcia, que remarca que la decisió va ser molt complexa i va haver de posar "moltes coses a la balança". "Quan la teva filla arriba cada dia a casa derrotada perquè està fora de les converses; quan veus que es queda sola els caps de setmana perquè les amigues queden per WhatsApp i ella no se n’assabenta... Tot això compta i has de veure què pesa més", explica aquesta mare, que veu amb enveja com en alguns centres sí que han aconseguit pactes de classe per endarrerir l’entrega del primer mòbil als fills.

Tot i que la seva idea inicial era comprar-li un mòbil només de trucades, va veure que no tenia sentit, ja que això no trencava l’aïllament social, i finalment va pactar una hora i quart diària de WhatsApp, amb control parental i sense xarxes socials. "El repte ara és controlar-ne l’ús i acompanyar-la", assumeix.

Ana Pérez, també mare d’una nena a punt de començar l’ESO, és una altra de les que "se l’ha menjat amb patates". Malgrat haver llegit molt sobre l’impacte dels mòbils en els adolescents, haver anat a mil i una xerrades sobre el tema i haver escoltat centenars d’entrevistes a Francisco Villar [guru de les campanyes de conscienciació sobre els perills dels mòbils] ha acabat cedint.

"Era una mica hipòcrita, perquè abans de tenir mòbil parlava amb les amigues amb la tauleta per Snapchat [sí que tenia compte de Snapchat]; l’única diferència ara és que quan marxa de casa té un mòbil amb el qual es pot comunicar amb mi i jo amb ella", diu Pérez.