L'origen de l'ANC és un episodi de clandestinitat en plena democràcia. Una d'aquelles coses que sorprenen quan s'expliquen. L'origen són quatre persones que van posar en marxa un grup de quaranta que es comunicava per correu electrònic i sense mostrar entre ells la seva identitat. Això passava entre la tardor del 2009 i la primavera del 2010. Gairebé sis anys després, el fruit d'aquell diàleg secret ha tingut un paper determinant en el fet que a les eleccions del 27-S s'hi presenti una candidatura conjunta de CDC i ERC i que aquesta candidatura porti l'expresidenta de la mateixa ANC en el segon lloc.

El manresà Ignasi Perramon Carrió va ser una d'aquestes quaranta persones. Nascut fa 64 anys, Perramon va militar en l'independentisme encara en vida de Franco. Va ser regidor pel desaparegut PSAN el 1979 i més tard per ERC. El 2009 formava part del govern tripartit de Josep Camprubí com a cap de files d'Esquerra. Explica que la seva participació en el grup dels quaranta «va ser petita, però vaig posar-hi el meu gra de sorra perquè em semblava que el projecte era important». Va ser captat per Pere Pugès, un dels quatre membres del petit nucli inicial que va posar en marxa el projecte. Els altres membres d'aquest nucli eren Enric Aïnsa, Miquel Sellarès i Miquel Strubell. «Vaig rebre els documents i vaig fer les meves aportacions, però no vaig poder anar a la primera trobada presencial del grup que hi havíem estat treballant». Va realitzar el contacte amb la gent que posarien en marxa el grup de Manresa, gent que havia estat al darrere de la consulta local i que es trobava a Manresa per la Independència.

Fins a la primera trobada presencial, la majoria de persones que participaven en el grup de discussió ignoraven qui eren els altres, ja que el contacte es feia a través d'internet, d'un sistema de missatgeria «que, segons que vaig saber després, tenia el servidor a l'Índia perquè era un emplaçament que donava garanties que es mantindria la confidencialitat». En aquest grup de debat telemàtic ningú no donava el seu nom, només les seves propostes i reflexions anònimes. «Hi havia gent que estava vinculada a organitzacions com el PSC o altres, a les quals hauria suposat un problema que es conegués aquesta activitat seva», explica Perramon. Però els impulsors també van voler obviar els problemes de desconfiances personals, que tantes vegades havien frustrat qualsevol intent d'unir el sobiranisme més enllà dels partits existents.

Perramon explica que «jo només coneixia la pertinença al grup de dues o tres persones del meu mateix àmbit ideològic, els altres noms els vaig saber quan es van fer públics els documents i la llista que avalava la crida». I això no va passar fins que tant el document de bases com el de criteris de funcionament no van estar enllestits en clau de debat anònim. Aquest procés clandestí va durar «uns mesos».

A la riera d'Arenys

La mateixa ANC, en el seu web, ho explica de la següent manera: «En aquella mateixa riera [d'Arenys de Munt, el dia de la primera consulta popular, el 13 de setembre del 2009], un grup d'independentistes de llarga trajectòria, un grup migrat, van decidir que calia superar tantes i tan profundes diferències del passat per aconseguir vertebrar un moviment, el Moviment per la Independència (MxI)». Persones «que havien viscut l'experiència de l'Assemblea de Catalunya dels anys 70 del segle XX van veure en aquella presència massiva i unitària a Arenys de Munt les condicions per intentar un procés d'unitat de l'independentisme», segons es va explicar en la presentació del MxI, ja al 2011. El grupet inicial -Pugès, Strubell, Sellarès; Aïnsa s'hi va afegir al cap de poc- «va contactar amb altres militants històrics de l'independentisme i es van proposar de treballar ideològicament l'esquelet de l'MxI. Les discussions i l'esforç es van realitzar des de l'anonimat, condició sine qua non per garantir que l'esforç i la discussió se centraven en les idees i no en els personalismes, les anècdotes o les aversions o inamistats entre les 40 persones que van constituir el nucli fundador». Per garantir que el debat es fes des de l'anonimat es va dotar a cada participant d'una adreça de correu electrònic consistent en les lletres mxi i dues xifres. Així tothom llegia les aportacions, posem per cas, de «mxi25», però no sabien qui era. «D'aquest treball sobre les idees i les paraules en va sorgir la declaració fundacional i un full de ruta».

Establerta la base, sabedors tots del fet que estaven d'acord, es va trencar la clandestinitat amb una trobada presencial. «Un retrobament peculiar, no sols entre antics amics i coneguts, sinó també entre persones que havien estat veritables rivals, homes i dones que havien defensat en el passat posicions antagòniques en la seva activitat política».

El març del 2010, els quaranta van posar en marxa una primera ampliació: una llista de 200 persones «pertanyents a les entitats i organitzacions cíviques que havien estat treballant activament en el camp del sobiranisme i l'independentisme» a les quals es va convidar a sumar-se als treballs.

I així estaven, debatent fulls de ruta, quan va saltar la sentència de l'Estatut i la reacció: la gran manifestació del 10 de juliol d'aquell mateix any, que va ser convocada per Òmnium Cultural. Això va apressar els ritmes; es va establir contacte amb altres organitzacions i es va accelerar la creació de l'Assemblea Nacional Catalana com a organisme que Ignasi Perramon descriu d'aquesta manera: «Recordant l'Assemblea de Catalunya, calia un organisme en què tothom pensés que hi podria ser acollit; el fet de no estar vinculat a cap partit polític el feia atractiu per a molta gent, facilitava l'entrada de moltes persones i permetia recollir tot el potencial del procés de les consultes».

El gran mobilitzador

Declaració fundacional i full de ruta van ser aprovats en la Conferència per l'Estat propi, a Barcelona el 30 d'abril del 2011. Va ser també, a partir d'aquesta conferència, que es va organitzar un secretariat i una comissió permanent que es van posar a treballar per a la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). L'assemblea constituent d'aquesta es va celebrar el 10 de març del 2012 a Barcelona, i al cap d'unes setmanes el secretariat elegia Carme Forcadell com a presidenta. En aquells moments la implantació territorial ja era molt àmplia, de manera que aviat es van posar a treballar en la primera gran demostració de força: la manifestació de la Diada del 2012, amb el lema «Catalunya nou estat d'Europa» i amb el passeig de Gràcia de Barcelona com a escenari.

La tria de l'espai no era gratuïta. L'11 de setembre de l1977 aquella via va ser escenari de la més gran manifestació celebrada fins llavors a Catalunya. Un milió de persones, segons la premsa de l'època, van exigir que el retorn de la democràcia no s'oblidés de l'autogovern de Catalunya, i l'impacte d'aquella concentració humana va obrir els ulls als polítics espanyols i a molts de catalans, i va facilitar l'inici del procés cap a l'autonomia i l'Estatut. Al cap de 35 anys, l'ANC i Òmnium Cultural convocaven el mateix dia i al mateix lloc per impulsar un altre salt qualitatiu: de l'autonomia que havia tocat sostre per obra i gràcia del Tribunal Constitucional, a un «nou estat d'Europa», que era tant com dir «independència». I a aquesta convocatòria hi va anar potser el doble de gent que 35 anys abans, i la majoria de senyeres van passar a ser estelades. Artur Mas, President de la Generalitat des de final del 2010, que havia tingut al PP entre els seus socis de «geometria variable», va prendre nota i va convocar eleccions anticipades per al mes de novembre, a les quals CiU es va presentar amb el concepte d'«estat propi» en el programa electoral.

Des d'aquell moment, l'ANC es va convertir en la gran organitzadora d'esdeveniments d'agitació independentista. Més enllà de les 80.000 persones que hi estan vinculades entre socis de quota i col·laboradors estables, més enllà també dels detalls i matisos dels seus documents, l'ANC s'ha distingit per la seva capacitat d'organitzar mobilitzacions de carrer, i especialment la de la Diada: el 2013 amb la Via Catalana, la cadena humana de la ratlla de França a la de Castelló, a la manera de la que va impulsar la independència de les repúbliques bàltiques arran de l'enfonsament de la URSS. El 2014, amb la V de Volem Votar per la Diagonal i la Gran Via, quan s'estava pendent de si es podia celebrar o no la consulta del 9-N. I aquest any amb el Via Lliure de la Meridiana, apuntant al Parlament setze dies abans de les eleccions. En tots els casos, l'ANC i Òmnium, que sempre han aparegut plegats a l'hora dels discursos finals, han apressat els polítics perquè premessin l'accelerador del procés cap a la independència, i perquè es deixessin de baralles entre partits i anessin plegats cap als objectius comuns. Justament per contribuir a aquesta unitat i no destorbar-la, l'ANC ha seguit el camí que ja seguia Òmnium de quedar-se al marge del joc partidista i empènyer des de fora o des del costat.

El repte de Mas

Però aquesta distància no s'ha pogut mantenir. Després d'un 9-N complicat i insatisfactori es va posar en marxa un joc de moviments tàctics d'Artur Mas i Oriol Junqueras sobre el quan i el com d'unes possibles eleccions plebiscitàries. Mas va llançar el desafiament de la candidatura conjunta amb independents, Junqueras va dir que no, i durant uns mesos l'embolic va ser considerable i va ser palpable la possibilitat que la baralla fes ajornar sense data les famoses plebiscitàries.

Mas, llavors, va treure's un altre as de la màniga i va demanar a les entitats -ACN i Òmnium- que assumissin el protagonisme d'intentar lligar la unitat. L'ACN va fer una consulta entre els associats i aquests van dir que estaven d'acord que «l'ANC busqui les complicitats necessàries amb altres entitats i forces polítiques per impulsar una proposta electoral de la màxima transversalitat, per garantir el caràcter plebiscitari del 27-S que ens porti a la independència de Catalunya», que era el barroc redactat de la pregunta.

Això passava a principi de juliol. Òmnium també va acceptar el repte. El que va seguir és prou recent en la memòria dels qui segueixen la política catalana. Estira-i-arronses entre els uns i els altres, reunions a cinc bandes -Mas, Junqueras, Carme Forcadell, Muriel Casals (Òmnium) i Vila d'Abadal (Municipis per la Independència)-, reunions dels dirigents dels dos partits, i l'amenaça de Forcadell i Casals d'acampar al Palau de la Generalitat, seu de les reunions, fins que es posessin d'acord.

La fumata blanca va ser la candidatura que finalment ha adoptat el nom de Junts pel Sí, i per tal que fos acceptable per tothom -Esquerra en primer lloc-, Artur Mas i Oriol Junqueras se situarien en els llocs quatre i cinc de la candidatura. Davant seu les dues presidentes -de fet, expresidentes- i a dalt de tot un independent que no es pogués considerar més pròxim a un partit que a l'altre: Raül Romeva, un ecosocialista, exdiputat al Parlament Europeu, que va deixar Iniciativa per Catalunya perquè els de Romeva no es mullaven per la independència.

I així, en el període de sis anys, la conversa d'un mínim nombre de veterans independentistes durant la primera de les consultes municipals, el setembre del 2009 a Arenys de Munt, va generar un procés que ha acabat amb la més emblemàtica de les figures que hi han posat la cara, Carme Forcadell, com a candidata número dos de Junts pel Sí, amb les benediccions i el suport actiu de l'ANC que veu quasi (quasi, perquè la CUP n'ha quedat al marge) aconseguit un dels seus somnis: l'independentisme unit a les urnes en una votació que projecta els resultats bastant més enllà de decidir qui governa l'autonomia els propers anys.