Much Ado About Nothing, traduïda com Molt soroll per no res, és una comèdia de William Shakespeare amb un argument que respon al seu títol. Hi ha desafiaments, baralles, escarafalls, conspiracions, simulacions, perfídies i traïcions, que acaben en foc d'encenalls. És el perfecte resum del que ha passat a les eleccions catalanes: després d'un any llarg de legislatura que no donava més de si, i d'una campanya farcida de retrets despietats, allò essencial es queda com estava, amb la majoria absoluta de l'independentisme pendent de la clau que té la CUP i sense alternativa per la banda contrària. Més que al 2017, tornem al 2015.

Però la comèdia de Shakespeare és ficció, i els actors abandonen els personatges quan deixen l'escenari. En canvi, la política catalana és real, i totes les ofenses que s'han llançat els protagonistes no s'esborren quan finalitza el recompte. Els qui presumeixen d'incontaminats s'hauran d'entendre amb aquells a qui han titllat repetidament de traïdors a la pàtria des que van enfrontar-se per la investidura del Puigdemont exiliat.

Formalment, el debat entre independentistes és sobre la via i la velocitat per accedir a la independència. En la pràctica, pocs ignoren que en aquesta legislatura no s'exercirà l'autodeterminació, perquè no es dona la correlació de forces favorable en l'enfrontament amb un Estat disposat a impedir-ho. No podran fer gaire més que mantenir encesa la flama de l'objectiu final, defensar la Generalitat dels atacs recentralitzadors, i gestionar un pressupost que, no per insuficient, deixa de ser considerable. Governar significa el poder de gastar aquests diners, i també significa l'accés a un nombre important de salaris públics per a la militància.

La primera incògnita a resoldre en l'escrutini era la correlació entre els dos grans blocs, la dels partidaris i els contraris a la independència. El resultat ha estat la victòria dels primers per 74 a 61 (abans, 70-65). Si ERC, Junts i la CUP (que més que duplica diputats) compleixen el pacte que els va fer signar Catalunya per la Independència, pel qual es comprometien a no pactar amb el PSC, no els queda cap més remei que posar-se d'acord. Això o una repetició electoral de la qual tothom els consideraria responsables.

La segona incògnita es referia al reajustament de forces a dins de cada bloc. Pel que fa a la independentista, la notícia és que ERC ha resistit la remuntada de Junts de les darreres setmanes. Aragonès pot moure fitxa i defensar el dret a ser el president d'una l'aliança de l'estelada; una altra cosa serà com li respondran. Al bloc contrari les previsions s'han complert en termes generals. El PSC ha recuperat la primera posició en vots i ha doblat els diputats de fa tres anys, i s'ha situat frec a frec en escons amb ERC com a primer grup del Parlament. Ja a les urnes, els mateixos contribuents van desfer el pols a tres atorgant al PSC la victòria en vots i a ERC, el timó d’un procés que es reforça amb el 50% dels vots per primera vegada.

Torna a ser el primer partit metropolità i substitueix Ciutadans en el lideratge de l'antidependentisme.

Els de Carrizosa sofreixen la patacada anunciada, conseqüència de la seva deriva cap a la irrellevància en la política espanyola. I com a element a destacar, i que tindrà conseqüències importants, Vox entra a la cambra trepitjant amb força. El fet que la delegació catalana de Santiago Abascal superi de molt la de Pablo Casado dibuixa sobre aquest una acumulació de núvols de tempesta dels quals cauran dues menes de llamps: el que volen substituir un partit per l'altre com a referent de la dreta espanyola i el que, justament per evitar-ho, volen propiciar un relleu a la direcció del PP. Aquests, però, han de decidir si prefereixen la moderació formal del gallec Núñez Feijóo o el trumpisme castís de la madrilenya Díaz Ayuso.

Vox tindrà grup parlamentari, i les seves intervencions convertiran en moderades les més abraonades que hagin fet en el passat els portaveus del PP i de Ciutadans. Carlos Carrizosa i Alejandro Fernández semblaran tendres xaiets quan Garriga pugi a la tribuna. Qui sap si el discurs de la ultradreta no propiciarà més d'una votació transversal que aplegui diputats dels dos hemisferis.

També calia fixar-se en el resultat dels Comuns en relació amb el del PSC, atès que hi havia un calador de vots en disputa, i en la mesura que Illa fonamentés una part del seu ascens en un descens dels d'Albiach, seria tot Unidas Podemos que se sentiria amenaçat. Els temors no s'han confirmat.

Consulta els resultats de les eleccions a Catalunya 2021.