Així hauria quedat el Congrés dels Diputats si tot l'Estat fos una única circumscripció, com passa a les eleccions europees, sense barreres d'entrada i aplicant el mateix mètode d'Hondt per distribuir els decimals. Observin que el PACMA (Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal) hauria entrat amb quatre diputats, més dels que obtindrien Bildu, Compromís, Coalició Canària o Navarra+. També haurien entrat el Front Republicà d'Albano Dante Fachin amb un diputat, i el Bloc Nacionalista Gallec.

Vox aconseguiria la meitat més de diputats dels que ha obtingut, el PP cinc menys i el PSOE dinou menys, fet que evidencia fins a quin punt als socialistes els ha beneficiat la prima que concedeix el sistema electoral al partit més votat en les circumscripcions menors.

En la situació de més proporcionalitat, el tripartit de dretes, amb Navarra+ inclosa, sumaria 157 diputats, una desena més dels que tindrà, mentre que el pacte d'esquerres PSOE-UP, amb Compromís inclòs, en sumaria 158. Un sol escó de diferència entre les dues possibles aliances.

En tots dos casos, els diputats que falten per a la majoria absoluta (176) no s'aconseguirien sense els independentistes catalans, ja que la resta de partits menors suma com a màxim 17 diputats.

Distorsions del sistema

La diferència entre un resultat proporcional com el descrit, i el que es donarà en la realitat, es deu al fet que el sistema electoral produeix dues menes de distorsió. Per un costat, en algunes províncies obtenir un diputat pot arribar a «costar» més del doble de vots que en unes altres. Entre les més «cares», Madrid i Barcelona. Les províncies de l'anomenada «Espanya buida», zones rurals de la Meseta, són les més «barates».

L'altra distorsió és que a les províncies menys poblades s'elegeixen pocs diputats, i això significa que només els partits més votats tradueixen els seus vots en escons. Per això el PSOE, com a primera força, ha obtingut 21 diputats més dels que li tocarien en bona proporció; Podem, que ha estat la quarta força, deu menys; i Vox, com a cinquena força, tretze menys, mentre que el PACMA no ha traduït en vots cap dels seus més de tres-cents mil sufragis.

Aquest sistema electoral penalitza les fragmentacions. Ho ha fet amb la dreta espanyola, igual com fa tres anys li va passar a l'esquerra. Llavors PSOE i Podem van aconseguir uns resultats no gaire diferents (85 diputats contra 71), de manera que el vot es va dispersar entre els dos. Aquesta vegada, en canvi, un dels dos ha estat en posició clarament dominant. La conseqüència ha estat que amb un percentatge gairebé idèntic de vots que fa tres anys, entre els dos han aconseguit deu diputats més, i disset de diferència sobre les dretes.

En la comparació entre els dos sistemes tant ERC com JxCat perden un diputat, que en part es compensa per l'entrada del Front Republicà. La minva no és atribuïble al fet que Catalunya estigui «primada», sinó al fet que en la simulació obtenen diputats partits com el PACMA, el BNG o l'esmentat Front, ara exclosos, i la seva presència repercuteix en els resultats de tots els altres.