Caldrà recórrer al mestre William Shakespeare, autor de la comèdia Molt soroll per a no res. Vox s'ha convertit en la tercera força del Congrés i dobla els diputats, Ciutadans ha protagonitzat una patacada com no es recorda des dels temps de la UCD, el PP ha crescut un terç, però la clau de la majoria absoluta continua en mans d'Esquerra Republicana de Catalunya. Igual que fa sis mesos i dues setmanes. Molt soroll per quedar-nos on érem? No del tot, perquè aquesta no és aquella mateixa Esquerra. Les coses, ara, seran més complicades.
Rufián va avisar
Gabriel Rufián va avisar-ho al juliol: el que llavors era possible podria no ser-ho a la tardor. El juliol ERC estava disposada a fer triomfar un acord entre PSOE i ERCPodemos, que no es va produir per les intransigències successives dels uns i els altres. Ara les urnes deixen els factors tal com estaven, però entremig han passat coses. Sobretot, la sentència, els cent anys de presó per a nou líders independentistes, amb Oriol Junqueras al capdavant. Amb eleccions a Catalunya a la vista, en les quals l'emotivitat serà clau, no és el millor escenari per a un acord.
A l'esquerra el quadre és una rèplica una mica enxiquida del d'abril. Podem perd més diputats dels que guanya Errejón: l'escissió ha estat un mal negoci per a tots dos. Els socialistes mantenen la primera posició, però Pedro Sánchez va convocar aquestes eleccions comptant que creixeria de 123 a 140 diputats i d'un 28% a un 35% dels vots. S'ha quedat amb el mateix percentatge i ha cedit tres escons. Per arribar a aquest final no calia emprendre el camí.
La suma de les esquerres és encara prou gran per lligar una majoria de govern amb l'ajuda del Partit Nacionalista Basc, sempre disposat a la negociació profitosa (i ningú no li ho retreu), i amb la d'una desena de diputats més. I només a les files independentistes pot trobar aquesta quantitat. La CUP queda descartada, i també JxCat, ara totalment en mans de Puigdemont. Queda ERC. S'hi avindrà? A quin preu?
El tsunami de la dreta
A la dreta, en canvi, el quadre ha experimentat una mutació extraordinària. Un terratrèmol de gran magnitud. Un tsunami dels de veritat, que ha tingut com a epicentre el col·lapse de Ciutadans. Com una muntanya volcànica sobtada per una erupció explosiva, ha desaparegut, s'ha enfonsat en el mar, i ha aixecat una gran onada la força de la qual ha impulsat bàsicament Vox.
Fa sis mesos i dues setmanes, el sistema electoral va perjudicar Vox, ja que una part important dels vots que va rebre es van quedar sense representació a nombroses províncies que elegeixen pocs diputats. Llavors el partit de Santiago Abascal va obtenir, en conjunt, el 10% dels vots. Ara ha obtingut el 15%. Els experts diuen que el 15% és la xifra màgica a partir de la qual es rendibilitzen quasi tots els vots. Vox ha crescut un 50% en percentatge de vots, però ha més que doblat el nombre de parlamentaris, i ha aconseguit una envejable posició de tercera força del Congrés, al davant d'Unidas Podemos. Es farà sentir i es farà valdre.
Aquest salt abismal ha estat alimentat en força mesura per la també abismal caiguda de Ciutadans. Una ensulsiada, la del partit d'Albert Rivera Ha perdut pràcticament tres de cada cinc vots, i ha passat de 57 a 10 diputats. El cas s'estudiarà a les facultats de Ciències Polítiques com un exemple de fenomen de l'espiral infernal en què cauen aquells de qui es comença a dir que estan acabats, i que no tenen unes bases sòlides en les quals subjectar-se per frenar i remuntar. Cauen impulsats per la seva pròpia caiguda.
Albert Rivera ha complert fil per randa la llegenda d'Ícar, que va volar amb unes ales de plomes unides amb cera i es va enlairar massa: el sol va fondre la cera i va caure al mar. El seu artefacte no tenia consistència. Rivera va saltar de la socialdemocràcia al liberalisme i d'aquest al nacionalpopulisme obsessiu, però aquest és un terreny en el qual Vox disposa de més patents d'autenticitat.La decisió de Casado
Els diputats que perd Ciutadans se'ls emporten Vox i el PP a raó de dos terços per als primers i un terç per als segons. Amb la seva part i poc més Casado en té prou per assolir els 87 representants, un terç més que a l'abril.
No són el centenar que li calien per presumir d'un gran resultat. No està en condicions d'encapçalar una alternativa de govern, i potser haurà de decidir què el perjudica més: si inhibir-se en la solució del sudoku dels vots i les abstencions per formar govern, o passar per home d'Estat al preu de regalar als voxistes la patent d'oposició indomable. Cap decisió no és cent per cent bona, però la societat reclama desbloqueig. Ara que s'ha tret Rivera del damunt, Casado té un altre alè al clatell. No es pot queixar: l'ha blanquejat amb pactes regionals i municipals com els d'Andalusia i Madrid.
