De l'ensulsiada d'UCD a la de Rivera

La d'UCD va ser una caiguda espectacular, però entre 1979 i 1982 havien passat tantes coses que, vistes en perspectiva, maregen. A Suárez de seguida li van fer el llit molts dels seus propis barons, arreplegats el 1977 a cop d'agenda per crear un partit des del no-res, i dotats d'una notable mancade lleialtat. Hi havia greus dificultats econòmiques al país, els militars formats en el franquisme no païen la Transició i ETA no parava de matar: 93 morts l'any 1980, el més sagnant de la seva història. Suárez va dimitir i elements militars van aprofitar la pausa per muntar un cop d'Estat el 23 de febrer del 1981: Tejero amb tricorni i pistola al Congrés. Al cap de dos mesos va començar a morir gent per un oli tòxic descontrolat. Sense el fundador, amb un cop d'Estat a la motxilla i el descontrol com a bandera, el que quedava del partit al Govern va ser esmicolat. Les enquestes ho havien previst -de fet, no n'hi havia tradició, i l'única realment potent que es va fer no anunciava un daltabaix tan intens; es compta que, davant l'urna, milions de votants dubtosos van decidir no apostar per un perdedor anunciat.

Aquella va ser l'ensulsiada més aclaparadora de l'actual etapa democràtica; la segona en importància ha estat la que diumenge passat va experimentar el partit Ciutadans, liderat per Albert Rivera i Inés Arrimadas. L'abril passat va aconseguir 4.155.665 vots i 57 diputats. Al cap de sis mesos i dues setmanes ha obtingut 1.637.540 vots i deu diputats. Una caiguda de 2.518.125 vots, que equivalen a perdre el 61% dels que tenia (la UCD en va perdre el 77%). Però la UCD va perdre els seus 4,8 milions de vots en el període de tres anys i mig, i Ciutadans ho ha fet en 28 setmanes. Les discrepàncies internes a les quals s'ha enfrontat Rivera no tenen punt de comparació amb el niu d'escurçons en què sobrevivia Suárez. Com que no governava, ningú no l'ha culpat de res del que funciona malament: ni del refredament de l'economia, ni de la insubmissió de l'independentisme català. El fet de no tocar poder ha estat una excel·lent vacuna contra la corrupció, aspecte en el qual la seva netedat destaca entre tanta porqueria acumulada. Amb tan poques coses en contra, com és que ha protagonitzat una clatellada tan espectacular? L'única resposta possible és que ha aconseguit desorientar els seus electors, que diumenge passat no sabien què estarien votant si tornaven a votar-lo.

El centre sempre ha estat una posició teòrica molt cobejada pels polítics. Ara ja no ho és tant, perquè vivim temps de polarització. La UCD incorporava el concepte al seu mateix nom. El PSOE va abandonar el marxisme per centrar-se i guanyar eleccions, i es va continuar centrant més i més. Alianza Popular va començar com un punt de trobada d'antics franquistes, però no va volar cap al poder fins que va refundar-se com a partit de centredreta sota el nom de Partit Popular. L'Espanya que recordava la guerra civil -el franquisme va ser una manera de no perdre-la de vista- tendia a defugir els extremismes, que associava al desastre del 1936-39. Ciutadans ho tenia tot per ocupar una posició de centre en la política espanyola i esdevenir la frontissa necessària per al guanyador insuficient d'unes eleccions proporcionals. Liberalisme econòmic, progressisme civil, desconfiança cap a la burocràcia. Podia haver format part de tots els governs, fossin socialistes o populars. Però Rivera no en tenia prou.

En el paper de frontissa Rivera hauria pogut ser vicepresident de molts governs, tocar molt poder i muntar una estructura clientelar sòlida, a l'abric de les ventades. Però no en tenia prou. Se sentia cridat a la presidència del Govern i a més a més tenia pressa. Totes les seves batzegades s'han degut al fet que tenia pressa. Ha estat sempre buscant nínxols de vot desatès per plantar-hi la bandera. En els seus orígens catalans va ser la resistència d'una part de la població a l'avenç de l'autogovern, especialment en matèria lingüística: això donava vots a Catalunya i amics al Madrid més centralista. En la darrera pirueta va abandonar no tan sols la socialdemocràcia original sinó també el liberalisme en què s'havia instal·lat, semblava que amb solidesa, per abraçar el populisme nacionalista de dretes. El motiu: va deduir que el PP estava acabat per culpa dels escàndols de corrupció i que la plaça de primer partit de la dreta estava lliure, però per ocupar-lo havia de ser tan de dretes com aquell a qui volia reemplaçar. Tant o més. En uns mesos tensats per la qüestió catalana, va optar per mostrar-se més dur que Casado, que al seu torn ja havia estat sempre més intransigent que Rajoy.

Però el PP és un partit amb base territorial, amb xarxes clientelars ben implantades en municipis, comarques i províncies, i en el pitjor dels casos aquesta base és una plataforma des de la qual pot tornar-se a elevar. Ciutadans no ha tingut temps ni mitjans per construir res equivalent. I els electors han acabat marejats. No és aquest el mateix Rivera que un dia va signar un pacte de Govern amb Pedro Sánchez, encara que no fructifiqués? No és aquell liberal a qui pleguen els economistes liberals del partit? Per dreta moderada (sempre en termes relatius) l'elector conservador ja té l'oferta de Casado. I si del que es tracta és de ser més ultramuntà que ningú, Vox és una proposta transparent. Qui necessita Ciutadans? Les enquestes proclamaven la davallada, però ha estat encara pitjor del previst. Es compta que, davant l'urna, milers de votants dubtosos han decidit no apostar per un perdedor anunciat.

Suárez va intentar ressuscitar. Va presentar-se a les eleccions del 1986 al capdavant del Centro Democrático y Social, CDS. Va obtenir un 9% dels vots i 19 diputats, perfectament inútils, ja que el PSOE va repetir majoria absoluta.