3 . Un model de finançament municipal millorable, però raonable. Malgrat que es diu, i amb raó, que el sistema de finançament municipal és obsolet i s'ha de reformar, cal preservar l'estructura o el nucli del model. Cal revisar i potser reformar cada impost i la transferència o subvenció de l'Estat als municipis, però cal preservar els elements estructurals del model. Seria com refer els envans i els interiors d'una casa, però conservant els terres, les parets mestres, els pilars i la teulada.
L'actual model nuclear de finançament municipal és raonable per múltiples raons: 1) disposa de diversos impostos (IBI, IAE, Vehicles, ICIO i «Plusvàlua») i no només un com els passa a alguns països; 2) el principal impost és un impost sobre la propietat immoble (IBI), molt adequat a l'àmbit local; 3) en tots els impostos es gaudeix d'autonomia fiscal per augmentar o disminuir els ingressos i per fer recaure la càrrega tributària sobre uns o altres sectors; 4) hi ha un cobrament de taxes i preus als usuaris de determinats serveis que és també una forma justa de finançament; 5) les principals transferències o subvencions anuals són incondicionades i els governs municipals poden gastar com volen; i 6) els governs locals poden demanar préstecs a tercers amb molta llibertat sense tutela prèvia, dins d'uns límits globals d'endeutament raonables.
En resum, calen reformes legals a cada impost i transferència de l'Estat, i cal preservar l'essència del model. Però també s'ha de dir que tot plegat s'ha de gestionar millor, tant per part de l'Estat (gestió cadastral) com per part dels ajuntaments mateixos (gestió dels impostos i de les taxes i preus)
4. Un IBI amb potencial per créixer
L'Impost sobre Béns Immobles (IBI) és un gran impost: identificable, no evadible, acceptat pels contribuents. A més, l'IBI ha demostrat ser molt estable en el període de crisi de 2008 i 2014. L'IBI té un gran potencial per créixer, com ho demostren altres països que tenen un impost sobre la propietat vuit o deu vegades més gran.
Dependre d'una participació en l'IRPF com els passa als municipis alemanys seria perdre autonomia fiscal, i optar per un recàrrec sobre l'IRPF portaria a una competència fiscal estèril entre governs locals i a unes diferències no assumibles en la recaptació per habitant en municipis amb poblacions riques o pobres.
Ara bé, l'actual IBI té inconvenients greus d'equitat i eficiència. El primer problema deriva de les valoracions dels immobles, que són imprescindibles per a l'impost, però que l'Estat no ha sabut aplicar de forma periòdica. Resulta que, mentre uns municipis revisen valors periòdicament, un 60% dels municipis han fet l'orni i fa més de vint anys que no els han revisat, i una bona part fa més de trenta o trenta-cinc anys que no ha fet. Els efectes d'això són perversos i catastròfics.
Finalment, urgeix regular les bonificacions en l'IBI de l'habitatge habitual per a famílies amb poca renda. També cal fer possible, primer, gravar amb un recàrrec (optatiu) els pisos desocupats més d'un any i els pisos turístics i, segon, gravar de forma diferencial els immobles d'usos no residencials.
