La notícia saltava just quan s'encaren els últims metres abans de meta de l'actual mandat, que donarà pas a un nou Ajuntament que sorgirà a partir dels resultats de les eleccions de diumenge vinent. Dilluns passat, el govern de Moià feia públic que el consistori és el nou propietari de l'aparcament subterrani inacabat que hi ha sota la plaça del CAP, i també de l'edifici d'habitatges de l'antiga caserna. Són els dos actius que faltava liquidar de la societat municipal MoiàFutur, en concurs de creditors, i pels quals el consistori va presentar una oferta de compra a començament d'abril. L'administrador concursal va comunicar que aquesta era l'única oferta presentada, i per tant és l'Ajuntament qui es queda els dos equipaments i posa fi a gairebé una dècada de deutes acumulats per una societat en fallida que ha estat impossible de reflotar.

Casual o no (pel moment), el fet esdevé gairebé metàfora. El pàrquing (tot i que gairebé invisible ja que és subterrani i està inacabat) i els pisos de l'antiga caserna -ostensiblement deixada- són dos dels símbols més evidents d'una època, la dels mandats de l'exalcalde convergent Josep Montràs, que és innegable que ha marcat aquests dos darrers mandats amb dues paraules que han gravitat com una espasa de Dàmocles: deute municipal.

El 2011, el nou Ajuntament que deixava enrere l'etapa Montràs va trobar una situació dramàtica, de la qual s'ha parlat reiteradament, però que és necessari recuperar per al context actual i que es resumeix en una xifra i un percentatge: un deute acumulat d'uns 25,5 milions d'euros, que suposava un nivell d'endeutament del 375%. O, perquè es vegi més clar, 4.470 euros per cada veí de Moià.

La dramàtica situació, reconeguda per totes les formacions, va motivar que en aquell mandat s'arribés a formar un govern d'unitat per començar a encarar el redreçament d'un consistori en fallida. Resumint-ho molt ràpidament, un pla de pagament a proveïdors activat pel ministeri d'Hisenda el 2012 i que va permetre liquidar el deute amb els afectats i unificar-lo a nivell de crèdit bancari, i un pla d'ajust aprovat a principi del 2015 (just abans de les últimes eleccions municipals) que va fixar la pauta (molt exigent) de retorn del deute han estat les dues palanques principals que han donat la força per anar redreçant la situació. Palanques complementades (o subjectades) amb una més que notable retallada, del personal (de prop del 40%), del sou de la plantilla municipal, i de les despeses generals. Mesures dràstiques que es van emprendre des del primer moment.

En aquest mandat que ara s'acaba, el govern municipal (AraMoià) ha concentrat la major part dels seus esforços, no només a complir el pla d'ajust, sinó a anar una mica més enllà i avançar amortitzacions per treure's del damunt com més aviat millor la llosa asfixiant del deute. Vuit anys després, el panorama, tot i que encara no és diàfan, ha canviat radicalment. Les previsions per a aquest 2019 són tancar amb 8,2 milions de deute acumulat, el que equival a 1.312 euros per habitant, i un índex d'endeutament del 112%.

Es podria dir que el mandat 2011-2015 va ser el de prendre consciència del deute i canalitzar com s'hi havia de fer front, mentre que el del 2015-2019 ha estat el de gestió del deute i del pla d'ajust. Tot i que els dos partits que tenen representació a l'Ajuntament, AraMoià-ERC al govern (amb una majoria absolutíssima) i PDeCAT a l'oposició (en franca minoria) han coincidit en el pla general per redreçar l'endeutament, en la gestió d'aquest pla és on apareixen diferències. Bàsicament, en l'afany de l'executiu per amortitzar com més aviat millor, avançant-se als calendaris previstos. En les entrevistes que aquest diari publicava el 16 de maig amb els candidats quedava exposada aquesta divergència.

A grans trets, el PDeCAT (Junts per Moià en aquestes eleccions) apostava per un retorn del deute ajustat al que marcava el pla, i no anant més enllà si aquest gest suposava no poder fer petites inversions que frenessin el deteriorament d'equipaments i serveis. Consideren que amortitzar anticipadament en lloc de destinar aquests diners a petites inversions pot generar més despesa en el futur. Per contra, AraMoià defensa que dilatar el deute seria el que generaria més costos pels interessos generats i que amortitzar suposa tenir clar més aviat un nou horitzó de treball.

Desencallar el POUM

Així doncs, Moià arriba a aquestes eleccions amb el deute no pas liquidat, però sí encarrilat. S'obre, doncs, l'etapa postdeute.

Un període que, en paraules de l'alcalde actual, Dionís Guiteras, ha de passar de la pura i estricta gestió (del deute) a poder fer «política». De feina endarrerida n'hi ha, i molta.

Entre les tasques més centrals d'aquest proper mandat hi haurà la de tirar endavant un nou Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM) que en aquest mandat havia d'haver quedat no definitivament aprovat, però sí completament encarrilat, però que en canvi ha quedat congelat. Un canvi que ha de servir a parts iguals per planificar cap on ha de desenvolupar-se urbanísticament i de quina manera el Moià de les com a mínim properes dues dècades, però també per reconduir els nombrosos desajustos i situacions en fals que es van generar durant anys en aquest camp. Per exemple, els polígons industrials estan pendents de recepcionar perquè en tots hi manquen aspectes per acabar.

I ara què?

Com es deia a l'inici d'aquest informe, des d'ara l'Ajuntament és propietari del pàrquing de tres plantes sota el CAP i de l'antiga caserna per un import global de 295.000 euros. Una operació que només es pot valorar (amb tots els seus precedents) com a positiva, atès que preserva aquest patrimoni per al municipi. Ara, però, el repte és fer-los útils. El pàrquing requereix encara una inversió important per acabar-lo i caldrà definir amb quina fórmula es completa i es gestiona.

Abans de la fallida de Moià Futur, la caserna es volia destinar a habitatge protegit i es van adjudicar projectes d'adequació amb aquesta finalitat, però tot està per fer. També entre el patrimoni que espera un futur hi ha l'antiga fàbrica Comadran. El proper consistori ha de definir quin joc dona a totes aquestes peces i quines eines (econòmiques) té al seu abast per fer-ho.

L'esperada depuradora

El que sí que ha quedat encarrilat en aquest mandat que ara s'acaba i que, per tant, s'ha de fer realitat ja en els inicis del proper és la construcció de la nova depuradora d'aigües residuals, amb una capacitat molt més elevada que l'actual. Una infraestructura de la qual a Moià fa temps que es parla ja que un dels temes que han portat molt debat en aquest mandat és l'estat ambiental de la riera de la Tosca i, aigües avall, del Calders.