A poc a poc la dona guanya presència, però la política segueix sent cosa d'homes. Només cal veure el joc d'equilibris que han de fer alguns partits a l'hora de quadrar les llistes cremallera per poder garantir la paritat, perquè de natural, no ve donada. I és que, com a mínim en aquest país, ser dona i dedicar-se a la política en ple segle XXI, encara implica un sobreesforç que va augmentant a mesura que ho fa la responsabilitat i el càrrec.
A grans trets, així és com ho veuen tres alcaldesses bagenques que hi reflexionen des de la seva pròpia experiència com a polítiques. Montserrat Badia, del PSC, parla des de l'experiència que li proporcionen els seus vuit anys al capdavant de l'Ajuntament de Castellbell, mentre que les altres dues s'estrenen ara com a alcaldesses malgrat tota una trajectòria a l'esquena en altres càrrecs polítics. La republicana Adriana Delgado, que és diputada al Parlament, assumeix l'alcaldia de Sant Vicenç de Castellet; i Noèlia Ramírez, la de Balsareny, amb Suma, vinculades a Junts.
Fins ara, cap de les tres no s'ha trobat amb grans entrebancs pel fet de ser dones en l'exercici de la seva professió, entre altres coses, perquè la seva situació personal i familiar els acompanya, però admeten que n'hi ha. «Una dona sovint s'ha de justificar en la seva dedicació a àmbits tradicionalment ocupats per homes, perquè encara es veu estrany, i això l'obliga a demostrar més la seva vàlua», apunta Badia. Diu que la política n'és un exemple per bé que, a poc a poc, la situació va canviant: «Sempre hi ha hagut grans dones vinculades a la política, com Clara Campoamor, o Margaret Tatcher, però ja l'anomenaven la Dama de Ferro perquè tradicionalment s'ha tendit a masculinitzar les dones que han fet política». Creu que ara no passa tant, però que encara hi ha camí per recórrer, i la clau està a «trencar aquests estereotips de professions d'home i de dona», entre aquestes la dedicació a la política i la seva estructura de càrrecs, perquè «l'alcaldia no ha de ser una qüestió de gènere, sinó de vocació i de voler treballar pel bé comú».
La dona, mare i esposa
Avui «la paritat encara no és present en cap àmbit, i en el polític tampoc», apunta Adriana Delgado, i per això considera necessàries les llistes per trams o les llistes cremallera que ajudin a garantir-la. Per a Noèlia Ramírez, tot plegat és fruit «d'una inèrcia que encara arrosseguem», derivada de qüestions socials, culturals «i del costum heretat que ha fet que les sempre hagin tingut un paper més secundari».
Una qüestió que Delgado, en part vincula a les responsabilitats familiars que tradicionalment s'han atribuït a la dona. Entén que «si les dones som el 52 % de la població, també hi pot haver una relació de meitat i meitat en tots els àmbits», però per aconseguir-ho «ens calen mesures reals de conciliació familiar que facin que les dones no haguem de decidir entre tenir cura de la família o un projecte professional». En aquest sentit diu que «els homes també han de saber fer un pas al costat i deixar que les dones liderin projectes».
Badia hi coincideix. Entén que la família «és responsabilitat de tots, d'homes i dones», i si bé diu que s'avança en aquesta direcció, «sovint encara és una dificultat afegida per a la dona». Diu que no és el seu cas, però «genèricament, si fins ara l'home s'ha pogut dedicar plenament a l'alcaldia sense cap més càrrega, la dona ha hagut de compaginar-ho amb ser mare o amb ser esposa».
Més presència, més visualització
Més enllà de la sensibilització social cap a nous models de conciliació i de les mesures que la fomentin, «hem de continuar reivindicant la nostra capacitat de poder desenvolupar tasques de responsabilitat tant bé com un home», apunta Badia. Creu que com més visualització, més es normalitzarà la situació, fins al punt que no calgui establir quotes de paritat «i es plantegi un accés per igual als càrrecs, que tingui en compte la vocació i la preparació, independentment del gènere».
Conscients que a hores d'ara això encara és lluny, les tres alcaldesses consideren que abans cal superar dificultats afegides que les dones tenen per la seva condició de gènere. «Segurament es posen més dubtes en la dona, sobretot en el cas que tinguin altres responsabilitats», sosté Delgado, que un cop més apunta cap a tasques externes a la professió: «En el cas de la dona la gent es pregunta com s'ho podrà fer per fer-ho tot, en canvi, a un home segurament no se li demanarà com s'organitza perquè es dona per fet que és la dona qui s'ha de responsabilitzar de determinades feines». En aquest sentit, Delgado reivindica l'existència d'una «xarxa familiar» que afavoreixi la coordinació.
Ramírez també apunta a la «falta de credibilitat» que creu que castiga la dona pel fet de ser-ho, i que sovint «ens obliga a haver de demostrar la nostra vàlua amb la feina i que també podem tibar del carro. Com que no és habitual que la dona sigui alcaldessa, tenim totes les mirades posades a sobre, i això ens posa més pressió».
Empatia, treball en equip, intuïció i perspicàcia, són algunes de les qualitats que totes tres han valorat més en una dona, i que podrien fer valer com a alcaldesses.
