El concepte de "modernitat líquida" que va proposar Bauman defineix perfectament la velocitat a què la societat i el món canvien impulsats per les noves tecnologies, en una progressió accelerada que deixa obsolets ràpidament els escenaris més optimistes.

Aquesta revolució constant de tecnologia no s'aplica de la mateixa manera a tots els àmbits. Així com un mòbil o un ordinador tenen períodes d’obsolescència cada cop més curts, en camps com l’edificació, la vida mitjana mínima continua estant en xifres de 50 anys en endavant. Amb aquest escenari queda clar que la construcció és una indústria que, tot i adaptar les noves tecnologies, no pot reciclar-les/ implementar-les amb la mateixa rapidesa.

Arribats a aquest punt podríem distingir constructivament entre l’obra morta: parets, teulades, finestres, etc., i les instal·lacions que donen servei als edificis. En el cas de l'obra morta és evident que no admet gaire flexibilitat per introduir-hi canvis i millores cada pocs anys. Per aquest motiu és molt important que el seu disseny estigui perfectament adaptat al lloc i al medi que l'envolta, com demostren les arquitectures tradicionals que durant segles han perfeccionat la seva eficiència enfront dels aspectes climàtics locals. La revolució industrial, la creació de xarxes d'energia elèctrica i gas, i els nous materials (formigó, acer, vidre) van propiciar al segle XX una verdadera revolució en els sistemes constructius i l'arquitectura. Aquesta nova arquitectura amb energia abundant i barata va deixar en segon terme els principis d’eficiència i autosuficiència de les arquitectures tradicionals. L'encariment de l'energia, l'augment dels consums, i en especial la sostenibilitat per motius mediambientals, fa necessari que ens tornem a replantejar aquestes qüestions.

La solució passa per projectar les "pells" dels edificis amb el màxim rigor en la seva relació funcionalitat/aïllament, i preveure unes instal·lacions que han de poder adaptar-se fàcilment a les millores constants de la seva eficiència. Hi ha una premissa bàsica que defineix la necessitat d'un bon aïllament, i és: el que no s'escalfa no cal refredar-ho, i el que no es refreda no cal escalfar-ho. Aquesta és la tendència de la normativa actual que comporta projectar edificis de molt baix consum i emissions, els anomenats nZEB (nearly zero-energy buildings), amb la seva vessant més estricta i coneguda sota el nom d’estàndards "Passivhouse".

Als dos factors anteriors caldria afegir-hi la confluència cap a la autonomia energètica, amb energies renovables de km 0. El Sol és la font principal d'energia del nostre planeta, i el seu aprofitament amb plaques fotovoltaiques i/o de producció d’ACS (aigua calenta sanitària), juntament amb l’energia eòlica i la geotèrmica, són la clau perquè els edificis siguin autosuficients pel que fa al seu consum energètic. Gastar poc i autogenerar l’energia a consumir, amb mitjans propis o compartits en petites xarxes de districte, és l'objectiu de futur. Altres factors com el cotxe elèctric i la necessària instal·lació i interconnexió de sistemes de bateries d’emmagatzematge, cada cop més eficients i reduïdes, acceleraran aquest procés.

Malauradament les polítiques públiques i les seves legislacions a tot Europa encara estan massa sotmeses a les pressions dels sectors econòmics i empresarials vinculats a l’energia, com prova la dimissió aquesta mateixa setmana del ministre de Medi Ambient del govern francès del president Macron, fent palesa la seva frustració i posicionament crític amb la situació.

El paradigma d'aquesta nova manera de projectar edificis la tenim en la filosofia de "cradle to cradle", del bressol al bressol, que no només considera que qualsevol acció edificatòria ha de ser autosuficient, sinó que ha d'anar un pas mes enllà per ser excedentària en producció d'energia i en millora del seu impacte ambiental. Produir més del que es gasta i disminuir més CO2 del que es produeix. Millorar l'entorn immediat aprofitant cada actuació edificatòria. Aquest és el repte de la nova arquitectura.

“Cradle to cradle: Remaking the Way We Make Things” és un llibre publicat el 2002 pel químic Michael Braungart i l’arquitecte William McDonough.

Millorar l’aïllament de les llars i els edificis, projectar les noves edificacions amb criteris de màxima eficiència, instal·lar equips d'enllumenat i climatització de baix consum, i integrar als edificis equips de producció d’energia renovable són les tasques que cal encomanar als professionals competents en aquestes matèries per tal d'obtenir els millors resultats. Arquitectes, aparelladors, enginyers i perits, amb les seves respectives col·legiacions, són la millor garantia de servei per assolir aquest futur immediat.