Ablació femenina: no hi ha més casos, hi ha més sensibilització

Fa anys que Vox reforça la idea que estem immersos en una onada migratòria que dispara els casos de mutilació genital femenina i matrimonis forçats a Espanya. El grup parlamentari ja preguntava per aquests fenòmens al Congrés el 2023 i el 2024, i aquest últim any ha elevat el to apuntant a un suposat augment i assenyalant Catalunya com l’epicentre del creixement. L’últim a parlar ha sigut José María Figaredo, secretari general del grup al Congrés, que va assegurar a RTVE que aquests delictes «mai abans havien existit».

La mutilació genital femenina i els matrimonis forçats estaven inclosos en el Codi Penal ja el 2003 i el 2015, respectivament, i es vinculen al fenomen migratori, perquè estan molt arrelats en algunes comunitats del continent africà, i en alguns països de l’Orient Mitjà, Àsia, l’Amèrica Llatina i el Carib. No obstant, no són nous a Espanya: hi ha casos documentats d’ablació ja als anys 90, quan la migració des d’aquests països es va començar a expandir, com detalla el mapa de la Mutilació Genital Femenina a Espanya de 2021 (elaborat per Adriana Kaplan Marcusán, Marc Ajenjo Cosp i Antonio López-Gay). En els últims anys, les taxes de mutilació genital femenina han caigut als països d’origen, a molts dels quals aquestes pràctiques també són il·legals, i res prova que hagin augmentat a Espanya.

El Ministeri de l’Interior no recopila de manera sistemàtica aquests delictes, i les xifres que facilita de casos de mutilació genital femenina són escasses. En el cas de Catalunya, els Mossos d’Esquadra recopilen els casos atesos des del 2009, que van fluctuant, però no han superat els 13 casos a l’any des del 2018.

Pel que fa a aquest tipus de violència, la falta de notícies són bones notícies, assevera Adriana Kaplan, antropòloga retirada que va dirigir la Fundació Wassu - UAB. L’experta, que des del 2008 coordina un mapa quinquennal sobre les nenes en risc de patir una ablació a Espanya, i que ha dissenyat índexs de risc per províncies per a la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere, està convençuda que la incidència d’aquests delictes està caient.

«Hi ha menys casos perquè sabem que les nenes viatgen i tornen intactes», raona. Per a això, diu Kaplan, és clau la prevenció en l’atenció primària, entesa en el sentit més ampli: sanitària, social i educativa. En el cas dels matrimonis forçats, les dades disponibles a nivell espanyol són molt recents, insuficients per treure conclusions sobre l’evolució temporal. A Catalunya, el registre dels Mossos d’Esquadra sí que permet comparar els casos detectats des del 2008 fins a l’actualitat.

Per a Sònia Parella, sociòloga de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) especialitzada en migracions, els casos que es denuncien són «només la punta de l’iceberg». Especialment en el cas dels matrimonis forçats, apunta en conversa amb Verificat, en el qual les víctimes han de denunciar la seva pròpia família, perquè la situació quedi registrada, i enfrontar-se després a un aïllament total del seu entorn i a possibles represàlies i falta de recursos.

Són «especificitats», tal com les anomena l’experta, que requereixen d’un protocol d’intervenció adaptat per prevenir i detectar el delicte. Però només Catalunya, pionera a l’Estat espanyol, i Navarra disposen d’aquestes eines. La resta de comunitats el treballen amb protocols genèrics de violència masclista -el concepte es va incloure en el Pacte d’Estat del 2017, i es va englobar dins de la violència sexual amb la Llei del 2022-, cosa que dificulta la prevenció i la denúncia.

De manera similar al que passa amb la violència de gènere, apunta Parella, «a mesura que poses mecanismes perquè aquestes dones se sentin segures, sortiran més casos», però això no voldrà dir que el fenomen estigui en creixement. Segons experts i legislació, queda clar que l’alerta és infundada i que no hi ha motius que demostrin que aquests dos fenòmens, els matrimonis forçats i les mutilacions genitals femenines, van en augment. Al contrari, en l’actualitat existeixen més eines de detecció, sensibilització i actuació, i que creixi el nombre de denúncies demostra, precisament, els efectes positius d’aquesta bateria de mesures implementades al llarg dels anys.

Subscriu-te per seguir llegint