Ábalos, la condemna més alta per corrupció a un exministre: els juristes analitzen la sentència del Suprem

La primera sentència del conegut com a cas Koldoés considerada històrica entre els penalistes per molts motius. No només perquè és la primera condemna a un membre del Govern presidit per Pedro Sánchez. El valencià José Luis Ábalos ha rebut la condemna més severa per delictes de corrupció imposada a un exministre, i també a qualsevol polític valencià, superant l’expresident de la Generalitat i exministre Eduardo Zaplana (deu anys i cinc mesos pel cas Erial), l’exconsellera de Turisme Milagrosa Martínez (nou anys pel cas Gürtel), el set vegades conseller Rafael Blasco (sis anys pel cas Cooperació) o l’expresident de la Diputació de València Alfonso Rus (cinc anys pels “zombis” d’Imelsa).

L’exministre de Transports i exsecretari d’Organització del PSOE, que fins fa poc havia construït una trajectòria dins del socialisme valencià, va seguir per videoconferència des de la presó la lectura de la sentència que el condemna a 24 anys i tres mesos per organització criminal, tres delictes de suborn, tràfic d’influències i malversació de cabals públics. Una pena molt elevada que pot semblar “alta, però no atípica en casos de corrupció d’una certa rellevància”, segons el magistrat Joaquim Bosch, que recorda les condemnes de 51 i 33 anys imposades respectivament a Francisco Correa i Luis Bárcenas, el capitost de la Gürtel i l’extresorer del PP. Segons Bosch, aquestes condemnes s’expliquen per la concurrència de “moltes conductes” paral·leles i de “diversos delictes considerats continuats”, fet que situa la pena “a la part més alta de la forquilla”. A això s’hi afegeix la demostrada “capacitat d’influència d’un ministre en la maquinària administrativa”, cosa que explica la severitat de la pena de presó imposada al valencià. El magistrat sosté que, en definitiva, s’ha aplicat el Codi Penal “amb tot el rigor”.

En aquest punt, el debat se centra en la duresa de la legislació, que José Luis González Cussac, doctor en Dret per la Universitat de València, considera “sistèmica” i que no afecta només aquestes conductes. “El resultat són penes molt altes que sorprenen qui no està acostumat a la severitat del Codi Penal espanyol, que segueix una direcció contrària a la de la resta d’Europa”, assegura. Tot i reconèixer que els delictes en qüestió “són greus”, considera que, en general, les penes són “elevades”, tant en casos de corrupció com en altres delictes violents. “Per la regla de les sumes, les condemnes es disparen”, explica, malgrat que el compliment efectiu està limitat al triple de la pena del delicte més greu, que en el cas d’Ábalos és la malversació, de manera que haurà de complir 16 anys.

El catedràtic de Dret Processal de la Universitat de València Josep Bonet responsabilitza el legislador: “No és una qüestió del Tribunal Suprem, que no fa política i es dedica a aplicar les lleis dins del marge que té”. Així, tot i considerar que la condemna és “una quantitat exagerada sense restar gravetat als fets”, assenyala que “si cal atribuir responsabilitats a algú, és al legislador”, que ha impulsat un augment de penes que considera desproporcionat. En canvi, un altre especialista, Joan Carles Carbonell, catedràtic de Dret Penal de la Universitat de València, insisteix que el Codi Penal “es pot aplicar d’una manera o d’una altra” i creu que “sí que hi ha un component exemplaritzant” en el cas d’Ábalos, perquè la sentència ha aplicat els “màxims” i “s’adreça a la classe política amb poder per corrompre’s”.

Repercussió en futurs judicis

La sentència considera provat el paper influent d’Ábalos no només al Ministeri de Transports, sinó també en altres àrees del Govern d’Espanya, així com l’existència d’una estructura estable juntament amb la seva mà dreta, Koldo García, i amb l’empresari corrupte, que fins i tot “tenia accés permanent, sense control” a la zona reservada del ministre. Una dinàmica que podria no haver operat únicament en l’adjudicació de contractes de mascaretes i la col·locació de dones en empreses públiques —que era el que es jutjava ara—, sinó també en altres assumptes que “són objecte d’instrucció judicial en altres òrgans”, tal com reconeix la resolució.

Quina repercussió podria tenir aquesta sentència en altres causes vinculades?

Els quatre juristes consultats coincideixen en un principi essencial: no es pot jutjar dues vegades el mateix fet. Pensar que si algú ha comès uns fets és probable que n’hagi comès d’altres de similars “pot funcionar en l’opinió pública, però no és un raonament jurídic”, defensa Cussac. “Penalment no es pot utilitzar. En cada cas s’ha de provar suficientment un acte il·lícit i que hi hagi hagut disposició de fons públics, una resolució arbitrària, etcètera.” Altres, però, creuen que la manera de funcionar acreditada amb caràcter general podria aportar força argumentativa en futures resolucions. “Si hi ha fets que ja han estat provats, no cal tornar-los a provar; per tant, si encaixen amb altres que es jutgin més endavant, poden ser útils”, opina Bonet. Per la seva banda, Carbonell insisteix que “no es poden anticipar consideracions sobre altres casos que es veuran més endavant”, però admet que “s’han declarat fets provats que es reiteraran”, perquè “una altra sala no hi anirà en contra”. “Si arriben altres judicis, això el pot perjudicar [Ábalos]”, apunta Bosch.

El precedent “perillós” d’Aldama

Potser una de les controvèrsies més grans de la sentència és la pena imposada al corrupte Víctor de Aldama, condemnat a quatre anys de presó però que no hi ingressarà perquè cap de les penes imposades individualment supera els dos anys. Per a Carbonell, “crida moltíssim l’atenció”, especialment que no hagi de retornar “una multa equivalent als diners sostrets”. En aquest sentit, considera que la resolució és “pionera perquè pretén animar la gent a dir allò que la sala vol sentir”, cosa que considera “perillosa” en casos com aquest, on, afirma, s’han barrejat dades reals amb informació falsa.

El magistrat Bosch destaca el canvi que representa en la jurisprudència perquè, fins ara, l’atenuant molt qualificada s’aplicava quan la col·laboració era determinant, una circumstància que aquí no sembla tan clara. “No s’ha exigit que s’hagi destapat la trama, sinó que n’hi ha hagut prou amb una col·laboració produïda quan ja existia una imputació”, exposa de manera contundent. “Això estableix un precedent” per a la figura dels col·laboradors.

Bonet recorda que aquesta figura “forma part de la política criminal des de Ciceró” i assenyala que “sempre s’ha premiat els qui han cantat”, perquè aquestes estructures són molt opaques i, si no és des de dins, és molt difícil obtenir proves.

En aquest sentit, defensa que l’Estat “no fa valoracions morals”, sinó que valora la “utilitat”. “No els converteix en sants, però si són útils, se’ls compensa; forma part de la més absoluta normalitat”, sosté. I considera que Aldama ha estat “molt útil”, fins al punt que “potser, sense la seva col·laboració, hi hauria hagut absolucions”, de manera que creu que ha estat “determinant”.

Cussac, que reconeix el caràcter “innovador” de la jurisprudència establerta pel Suprem, qüestiona, tanmateix, la resolució: “No queda tan clar que la contribució d’Aldama hagi estat tan important com exigia fins ara la jurisprudència”. A més, posa l’accent en el fet que se l’eximeixi d’entrar a la presó malgrat que la sentència reconeix la seva participació en fets delictius i sense haver abonat cap multa. “No s’acaba d’entendre que se suspengui l’ingrés a presó si no has pagat la responsabilitat civil”, insisteix.

En aquest sentit, alerta sobre l’“ús massiu d’aquest tipus d’atenuants” i recorda l’experiència de la Itàlia contemporània en els casos de terrorisme i màfia. “Aquests atenuants es van utilitzar moltíssim i van donar lloc a situacions altament sospitoses i contraproduents, de manera que Itàlia va haver de rectificar i limitar molt el valor probatori de les declaracions d’un acusat quan constitueixen l’única prova”, sosté. Per això considera que aquests atenuants s’han d’utilitzar “amb molta cura i prudència”. Si no és així, conclou, “pot ser altament contraproduent”.

Subscriu-te per seguir llegint