"El meu marit s'ofega": el drama d'una família evacuada pels incendis que només vol recuperar una màquina vital

Informe pneumològic en mà, l’Alicia prega a la Guàrdia Civil que la deixi passar. El seu marit, el Jacinto, fa quatre nits que dorm sense la màquina que li permet respirar cada nit des de fa anys. "Necessitem recollir-la perquè estan sent matinades molt complicades. Es queda sense aire. Ni fins i tot amb els informes ens deixen passar. Hi ha una columna de fum a l’altre costat del poble", explica. La parella ha matinat per arribar a la zona limítrofa, que es manté tancada al pas. Altres veïns arriben amb comptagotes amb l’esperança de poder tornar a casa.

L’Alicia relata com dijous van haver de sortir corrents del seu habitatge a La Javariega, una urbanització pertanyent a San Martín de Valdeiglesias, tot i que al terme municipal de Pelayos de la Presa. "Els nens dormien la migdiada. Vam veure el fum dens i van començar a caure cendres de gran mida al pati, així que els vam despertar i vam sortir corrents de casa. Ho vam deixar tot, salvant la vida", recorda entre llàgrimes. Al costat seu, el Jacinto, amb expressió preocupada, apunta: "No se’m va acudir agafar la màquina. Me’n penedeixo". "Els serveis d’emergència ens han enviat algunes fotos de la façana i sembla que l’interior està bé, tot i que els voltants estan abrasats. És una serra de pins i alzines. Jo en tenia dos de centenaris al meu propi jardí", diu. Tots dos repeteixen amb indignació que és el tercer any consecutiu que veuen Espanya cremar a l’estiu.

"S’està deformant, està canviant el clima. Ens estem quedant sense pins ni abelles, que són la vida. Ens morirem sense ells, que converteixen el carboni en oxigen. Fa dècades, una esquirol podia anar saltant d’arbre en arbre des de Finisterre fins a Cadis. Això ja no és possible. I això que som una potència mundial", lamenten. Tots assenyalen la prevenció com un dels principals problemes, a més de l’abandonament de nuclis rurals.

Al costat seu es troben l’Alba i el Santiago, dos germans que esperen per accedir a Navas del Rey i continuar el seu camí a Pelayos de la Presa. Quan el foc es va desencadenar, passaven un dia de camp a La Adrada. "Nosaltres vam baixar a Madrid sense pensar-ho, però els meus pares van voler quedar-se a Pelayos. Fa quatre dies que parlo amb ells molt angoixada i m’agradaria convèncer-los que baixin amb nosaltres a la ciutat. Estaran molt millor, però entenc que els costi. Són més grans", conclou.