Un documental segueix durant cinc anys els llops de la Península: «On hi ha llops i bestiar hi haurà conflicte, cal aprendre a conviure-hi»

Després de les tres primeres grans expedicions pels Pirineus, el fotògraf i documentalista Andoni Canela i la seva filla Amaia no havien aconseguit albirar cap llop. Sí que havien hagut d’afrontar llargues caminades, superar nits ventoses i fer front a la manca de menjar a la muntanya. Però els llops, com era d’esperar en un territori de colonització recent i amb encara pocs exemplars, continuaven sense fer acte de presència.

Finalment, durant la quarta sortida, va aparèixer el gran carnívor. «Havíem viscut moments durs i esperes tedioses, i trobar el llop, que representa un esperit salvatge i indòmit que ha resistit els intents reiterats d’eliminació, va ser molt emocionant», recorda Canela en conversa amb El Periódico, del grup editorial de Regió7.

Aquesta anècdota és només un dels instants que formen part del relat de paciència i amor recollit a Dormint amb llops. L’última pel·lícula del naturalista, que s’estrena en preestrena aquest dijous 3 de setembre a la sala Phenomena de Barcelona, resumeix cinc anys de rodatge seguint el rastre d’un animal esquiu que, malgrat haver deixat d’estar protegit per Europa, els darrers anys ha recuperat territoris dels quals havia desaparegut.

El projecte va començar en plena pandèmia, quan Canela es va preguntar quin havia de ser el seu següent treball en profunditat. Després de trobar els grans felins del món acompanyat del seu fill Unai, va ser el torn de la seva filla Amaia, amb qui Canela va voler tornar als llops, una espècie emblemàtica de la Península que ja havia fotografiat per a un llibre també titulat Dormint amb llops.

Nova distribució

Tanmateix, des de les primeres imatges obtingudes fins a les últimes, la situació d’aquest cànid ha canviat molt. «La seva distribució actual és incomparable amb la de fa dècades: ara tenim set manades a la Comunitat de Madrid, exemplars que han arribat a Extremadura i una primera manada que ha criat a Catalunya», explica. Aquesta manada, a l’espera de confirmació oficial, sembla que s’ha tornat a reproduir aquest estiu i està situada entre l’Alta Garrotxa i l’Alt Empordà. Però quan Canela i la seva filla van començar a prospectar el terreny, es van centrar en un punt més occidental dels Pirineus.

Amaia només tenia deu anys i el seu pare li va advertir que haurien de caminar molt. Van recórrer el Ripollès i el Berguedà i, després, Canela va dibuixar mentalment un gran triangle: des de Madrid fins a Galícia i, d’allà, fins a l’extrem més oriental de la serralada pirinenca. La intenció era buscar l’animal tant als seus bastions històrics com als llocs de recolonització, com és el cas dels Monegres i Catalunya, dos punts on pare i filla van obtenir imatges espectaculars.

«Hi ha molts reportatges sobre el llop, però també molts tòpics, desconeixement i rumors que cal desmuntar», reivindica Canela, que espera «despertar un afany de protecció de la natura» en els espectadors, també entre «els més joves».

Conflicte i polèmica

Canela reconeix que amb el retorn del llop també es reobre el debat sobre la difícil coexistència de l’espècie amb la ramaderia extensiva: «Durant el rodatge hem passat temps amb ramaders, alguns dels quals s’han convertit en amics, i he escoltat posicions molt diferents». «Sé que on hi ha llops i bestiar és impossible que no passin coses, negar-ho és falsejar el problema perquè els llops són intel·ligents i busquen la seva oportunitat, però hem d’aprendre a conviure-hi», defensa.

Per solucionar-ho, proposa reforçar al màxim les mesures de protecció i apostar per compensacions “àgils i generoses”. La clau, per a ell, és assumir que el problema existeix i gestionar-lo: «On hi ha llops i bestiar, sempre hi haurà conflicte». A més, com que els llops habiten ecosistemes molt diferents, hi ha casos en què la seva dieta depèn principalment d’ungulats salvatges, com passa al lloc on s’ha format una manada a Catalunya. Però, al mateix temps, hi ha zones en què la seva alimentació es basa en bona mesura en animals domèstics.

Malgrat els costos pendents de gestionar, el documental se centra en l’observació del llop, una espècie paraigua, i en tot el que passa al seu voltant. Canela subratlla el «paper ecològic» de l’espècie i s’hi acosta a través d’imatges impressionants, inclosos els paisatges. Cérvols, marmotes, conills, bestiar i desenes d’altres espècies se succeeixen per oferir una mirada profunda sobre els ecosistemes que encara conserven «certa vida salvatge». Per a Canela, aquesta és una de les funcions del llargmetratge: «És important aturar-se, descobrir relacions que sovint passen desapercebudes i mostrar que la conservació d’una espècie no es pot desvincular de la del territori».

«La pel·lícula és una finestra a la natura i al respecte que hem de tenir pel patrimoni natural», afirma. Després de segles de persecució, el llop ha tornat a llocs dels quals semblava haver desaparegut. «Emocionar-se davant la seva presència també és una manera de començar a protegir-lo», considera el fotògraf.