Pantà de la Baells

«Això ho estimo molt, tot i que no és allà baix, ho vam haver de suar molt»

El matrimoni format per Maria Solà i Antonio Navarro va ser dels últimsa abandonar l'antic nucli de Sant Salvador

16-02-2016Meneame
Maria Solà i Antonio Navarro, dos dels últims veïns a abandonar Sant Salvador.
Maria Solà i Antonio Navarro, dos dels últims veïns a abandonar Sant Salvador.. D.C..

D.C. Maria Solà Noguera és filla de Sant Salvador de la Vedella, on va néixer un 11 de setembre de l’any 1936. El 1960 es va casar amb Antonio Navarro Pérez (1933), fill de Serón (Almeria), a l’ermita del nucli. De professió paleta, l’Antonio –a qui molta gent coneix amb els sobrenoms del paleta o l’arquitecte– va marxar del seu poble nadiu per guanyar-se la vida a Catalunya. Va anar a parar a casa d’un germà seu a Navàs als 13 anys. Va fer el viatge «sol, amb una maleta de cartró», feia de manobre i, després, de paleta.

Des d’allà va anar resseguint el Llobregat cap amunt i va recalar primer a Cal Marçal de Puig-reig, on va treballar en una església i en la construcció de pisos. Posteriorment la feina el va portar a l’antic nucli de Sant Salvador de la Vedella per prestar els seus serveis en la construcció d’unes quantes cases. Allà va conèixer la Maria, que treballava a la fàbrica tèxtil de Manufactures Sant Salvador. «Hi vaig entrar a treballar als 15 anys», explica la Maria. «Portava les contínues. Quan sortida de la fàbrica, passava per la colònia del Carme i havia de travessar una passarel·la, entrava al poble i trobava a l’Antonio [somriu], que m’esperava en un carreró. I em deia: mira ja torna a ser aquí!» i riuen tots dos. Quan van començar a festejar tenien uns 19 anys «potser». Aleshores, ell va haver de fer la mili a Granada i la Maria pensava que «ja no el veuria més». Un cop casats, l’Antonio va continuar «fent de paleta en molts pobles de la comarca, ho vaig córrer tot», explica, mentre que la Maria es va quedar a casa per tenir cura dels seus pares.

«Ja feia molts anys que en parlaven, del pantà», però no va ser fins a principi de la dècada dels 70 del segle passat que van començar les obres d’un projecte que de tant sentir-ne a parlar havia quedat reduït a una hipòtesi nebulosa. Ells, com tanta altra gent, van pensar: «vés a saber quan el faran». Per això van decidir posar la calefacció a casa «perquè els pares eren grans i feia falta», recorda la Maria. Vivien «en una caseta com de pagès allà a sota el castell» de Sant Salvador, l’ermita, l’únic vestigi de l’antic poble que roman dempeus i que és visible encara que el pantà estigui ple. «El meu germà i ell [l’Antonio] van mirar, com vam poder, amb molts esforços, estalviant a poc a poc, de fer una caseta».

Quan va néixer la seva primera filla, la Montse, –casualment també un dia 11 de setembre com la seva mare, tot i que en aquest cas de l’any 1961– «hi vam anar a viure i llavors ja ho deien, que hi farien un pantà». Van posar la calefacció a la llar pensant que en gaudirien els anys que fos possible abans no construïssin l’embassament. «Potser encara i vam estar deu o dotze anys», abans no va ser una realitat. Quan es van iniciar les obres, l’Antonio va treballar per condicionar unes instal·lacions, a tocar de l’antiga estació de la Baells, «vam fer les barraques per als peons. Jo pujava i baixava de treballar amb la moto. Anava a tot arreu».

La Maria recorda que quan es va plantejar realment la construcció del pantà «a nosaltres ens volien fer anar a Berga, allà a Santa Eulàlia», donant-los una indemnització. Hi va haver oposició popular i finalment es va optar per fer un nou poble dins del mateix municipi, a prop de l’ermita de Sant Jordi. Aquesta opció tampoc no va satisfer tothom. «Molta gent no hi estava d’acord, volien els cèntims i espavilar-se», comenten. La gestió d’aquest procés es va fer a través d’un nou organisme: el Patronat de l’Habitatge.

Per fer el nou poble es van inventariar els béns immobles que la gent tenia a Sant Salvador i es van transformar en nous habitatges al poble de Sant Jordi. Recorden que en el seu moment van viure el procés amb un cert temor de perdre-ho tot, «ens havien espantat». Per això van estar agraïts quan els van dir que al nou poble els construirien el mateix que posseïen. Malgrat això afirmen que en el seu cas no va ser així perquè van acabar tenint menys metres. Refiats, no van estar a sobre de les obres de la seva nova casa i quan hi van anar a viure es van trobar que se’ls havia encongit la propietat. «Ens van donar la mateixa quantitat de pisos però amb molts menys metres», lamenten, si bé s’hi van haver de resignar.

La naixença d’un poble també va comportar triar-ne el nom. «Aquí sí que hi va haver un bon enrenou», entre partidaris de mantenir el vell nom o bé posar-hi el nou per la presència de l’ermita de Sant Jordi. «Ho estimem molt i tenim molt bons records de Sant Salvador, però és allà i ja no és el que nosaltres estimàvem, és el passat. Aquí [Sant Jordi] és una altra cosa, hi estem bé, està més enlairat, hi ha més sol». També diuen que si haguessin continuat vivint al vell i enclotat nucli, pels aiguats del 1982, «se’ns hauria emportat el riu».

La mudança es va fer amb camions. Recorden que, «tal com s’acabaven els pisos de Sant Jordi, la gent hi anava pujant des de Sant Salvador». Al principi les botigues encara eren al vell nucli i els que ja n’havien marxat hi baixaven a comprar. Posteriorment, quan hi va haver més veïns a Sant Jordi eren els de Sant Salvador els que hi havien de pujar per comprar.

La Maria diu que «això [Sant Jordi] m’ho estimo molt, tot i que no és el de baix, ho representa, ho vam haver de suar molt». Ells dos van ser dels últims a abandonar Sant Salvador. Van marxar-ne el dia de Santa Llúcia, el desembre del 1978. «Al cap de pocs dies va nevar i van deixar anar l’aigua i ja no van poder tornar-hi» perquè les aigües del Llobregat ho van negar. Recorden amb pena que, al final de tot, el nucli està buit i deixat, a la vora del centre cívic on parava el cotxe de línia «estava tot mig ensorrat, abandonat».

Quan van arribar a la seva nova llar de Sant Jordi, «mare de Déu!, la caldera de la calefacció vessava, estava tot ple de serradures». Ho van haver d’anar arreglant de mica en mica. Els pares de la Maria van poder veure el poble nou. Ells en serven bons records i vivències que són el llegat per a les filles i els néts.