La seva és una història d’amor que no ha saltat a les petites pantalles perquè no havia de ser i que va ser possible gràcies a la construcció de l’embassament de la Baells.
Eva García de la Fuente és nascuda el 1953 a Valdepeñas de la Sierra, un poble de Guadalajara. El seu pare era vigilant d’obra i treballava per al ministeri d’Obres Públiques en la construcció d’embassaments i després d’haver participat en el d’El Atazar, el més gran de la comunitat de Madrid, li van proposar de treballar al de la Baells. Per aquest motiu, va traslladar-se al Berguedà amb tota la família, el matrimoni i tres dels quatre fills. «El meu pare em va portar enganyada perquè no volia que em quedés sola allà», explica rient l’Eva, que tenia 19 anys quan va arribar a la capital del Berguedà. Durant temps li va semblar un lloc on es parlava un idioma estranyíssim que ella no entenia ni pràcticament sabia que existís. Si no hagués sigut perquè tenia feina, «no hauria vingut» perquè també tenia l’opció d’estudiar batxillerat a Madrid perquè havia obtingut una beca. Amb tot, el seu pare no va voler deixar-la sola.
Eva García recorda el llarg viatge fins al Berguedà. «Vam anar en tren fins a Manresa i després fins a Berga amb l’autobús. Jo em pensava que era la fi del món, em preguntava on anàvem. Era horrorós de llarg». El seu pare havia arribat abans per buscar un pis per viure en una ciutat que «era un lloc molt estrany: al matí feia sol i a la tarda sempre plovia». Era l’agost del 1972. El pitjor va ser el català. «No entenia res, ni adéu». A part de treballar de dia estudiava de nit com a delineant a l’escola tècnico-professional de Sant Francesc. «De dones només érem la Rosa Alsina i jo». I el català el va anar aprenent de mica en mica.
Un bon dia va obrir la porta del despatx que la constructora de la Baells tenia al passeig de la Pau i «vaig veure aquest», diu somrient i assenyalant Ramon Camps Roca (Berga, 1950). «Duia unes bones altes, de muntanya, que a mi m’agradaven molt», unes Cletes. Ell era enginyer tècnic agrícola i va anar a demanar feina perquè «em van dir que buscaven gent amb coneixements tècnics per fer treballs de topografia. Jo havia estudiat una assignatura de topografia a la carrera» i va provar sort. Els seus coneixements eren limitats i admet que «el que sé de topografia ho vaig aprendre al pantà», on va treballar fins al 1977.
L’Eva explica que d’ençà del primer dia que va obrir-li la porta, el Ramon «es va quedar bocabadat», assegura amb picardia. «Sí, rei, sí», exclama davant la mirada sorneguera d’ell. «Sí, Eva, em vas agradar però no sé si va ser amor a primera vista», matisa en castellà amb un mig somriure. Entre ells parlen en castellà. No van començar a festejar fins al cap d’un temps, ja que la constructora de la Baells va mantenir les oficines a Berga fins que no va obrir les de la mateixa presa. Allà van coincidir treballant al mateix edifici. «Em volia convidar a prendre un cafè però no s’atrevia, li feia vergonya perquè és tímid», relata l’Eva somrient sota l’atenta mirada del seu marit. «El van haver d’empènyer, físicament, i així va ser com es va trobar davant meu i em va convidar».
Va ser una trobada fructífera perquè al cap de nou mesos es van casar. Va ser el 25 de gener de l’any 1975 i ho van fer a Montserrat, seguint una tradició familiar dels Camps, ja que un tiet del Ramon era monjo i ell hi havia passat estius i fet la comunió.
L’Eva va treballar durant tot l’embaràs del seu primer fill, en Dani. Recorda que durant el trajecte amb el Land Rover de l’empresa amb què anaven de Berga a la presa «em paraven pel camí per collir móres, que em venien molt de gust». Justament el naixement del seu primer fill va comportar que l’Eva es llancés a parlar català. Explicava al seu fill Dani contes amb llibres infantils, d’aquesta manera s’hi atrevia. «Amb la gent em feia vergonya», admet. El 1977 va néixer el Ramon, el segon fill de la parella. Si no hagués sigut per les obres de la Baells, ben possiblement no s’haurien conegut i les seves vides haurien estat diferents.
