La dolçor de la victòria davant de l’Unicaja, que deixa el Ricoh amb possibilitats matemàtiques de ser a la Copa del Rei, arriba en una setmana de Nadal que, per a Jaume Ponsarnau, és especial. Va ser en aquestes dates quan, l’any 2006, va substituir Óscar Quintana, del qual era l’ajudant. «Han estat dos anys transcendentals en la meva vida. Va ser un gran pas des del punt de vista professional; he crescut com a entrenador i també com a persona. En aquest temps hi ha hagut estones de tot, però he tingut la sort de sentir-me sempre molt ben acompanyat: un grup de jugadors bons i, sobretot, que han estat molt implicats; i he disposat, al meu costat, d’un equip tècnic de gran qualitat que ha fet pinya».

Pocs dies després d’assumir la direcció tècnica, Ponsarnau va fer saber que era prioritari el reforç d’un base. L’home escollit va ser Javi Rodríguez, que estava apartat al Breogán de Lugo, un dels rivals manresans de LEB, on no jugava ni un minut. «Tinc clar que aquesta és una de les decisions més encertades que he pres a la meva vida, tot i que al principi potser hi havia gent que no l’entenia».

El fitxatge de Javi Rodríguez es va coure durant un sopar secret que es va fer a Sant Cugat del Vallès, on el Manresa era al CAR en una miniconcentració abans de Cap d’Any. El base gallec explica que «no coneixia de res el Jaume, però em va semblar una persona senzilla i honesta, que sabia el que volia. Per a mi era un canvi força radical venir cap a Catalunya, de tota manera, no vaig dubtar gens, Tenia ganes de demostrar que jo era un home vàlid, i tant el Jaume com el Ricoh feien una aposta que era molt clara per mi».

Javi Rodríguez recorda que «hi havia nervis per la situació que vivia l’equip en aquell moment. Malgrat això, jo veia que hi havia molta capacitat per anar amunt. Per a mi era la millor plantilla de la LEB, amb diferència».

L’adaptació de Rodríguez no va ser gens difícil i, passats dos anys, diu que «la sensació que tinc és que fa molt més temps que sóc al Manresa. Assimilar la particular filosofia del club va ser qüestió de només unes setmanes. Aquí em sento molt ben tractat per l’afició. El que es viu al Congost és una cosa única; he estat en molts clubs, he visitat molts pavellons, però la manera intensa com s’identifica el nostre públic aquí, jo no l’havia vista mai. Moltes vegades hi ha un estat d’excitació positiva que ajuda, suposa un plus extra». Ponsarnau va esmentar, fa unes setmanes, el rum-rum que en moments d’incertesa plana a les grades. El base afirma que «no me n’adono, si hi és a mi no m’afecta».

La incorporació de Rodríguez, que va arribar a ser internacional amb la selecció absoluta el gener del 2003, va tenir uns efectes evidents en la campanya a la LEB culminada amb l’ascens i en les dues últimes a l’ACB, on és un dels líders en assistències (ara en té una mitjana de 5 per partit). Per a Ponsarnau, «el Javi ens ha donat talent, intel·ligència i ritme. Ell ha copsat la que ha de ser la nostra identitat de joc, amb una defensa forta. Aquesta temporada, tot i la seva lesió al principi, quan es va reincorporar ho va fer a un gran nivell». El jugador exposa que «sempre dic que dono una importància relativa a les meves estadístiques. Per a mi, el més important de tot és poder fer jugar bé l’equip». Si els alley-hoops amb Josh Asselin ja són tot un clàssic del repertori del gallec, enguany està millorant en el percentatge dels triples: «no, no he fet un entrenament especial ni res d’això; és un tema tan sols de confiança, ara en tinc més en el meu llançament».

En les seves tres temporades al Ricoh, Javi Rodríguez (sempre de titular) ha tingut tres companys en la posició de base. Els valora així: «Óscar González era molt perillós pel seu tir exterior, té una gran mà. Sergi Llull és un talent pur, amb unes possibilitats immenses, tot i que li falta encara millorar en la direcció. En això és un mestre Berni Hernández que potser físicament és limitat, però té una lectura de joc que és increïble. Rodrigo San Miguel està fent una gran progressió i va agafant, cada dia més segur, el rol de dirigir». Javi Rodríguez ha fet que la posició en el Ricoh Manresa hagi recuperat una estabilitat que havia tingut quan era Oliver qui portava la batuta, del 2001 al 2006.

Aquell Ricoh Manresa que ara fa dos anys era més a prop del pou de la LEB-2 que de tornar cap a l’ACB és el mateix club que té a damunt seriosos interrogants econòmics sobre el seu futur. Javi Rodríguez diu que «els jugadors seguim amb atenció tot el que va passant, però confiem que en un termini curt o mitjà això es pugui arranjar. Hi ha molta gent que ha fet veure la seva sensibilització, i el més lògic és que hi hagi aviat una bona solució».

El Ricoh, amb un històric esperit de supervivència, encara té possibilitats de ser a la Copa del Rei. Diumenge hi ha un partit a la pista del Reial Madrid que, en el cas de triomf, deixaria la Copa a l’abast. Jaume Ponsarnau matisa que «hem de mirar, abans de fer altres consideracions, de ser ja més competitius a fora, d’anar a casa del Madrid a competir. Si fem les coses bé, hi podem guanyar». Per la seva banda, Javi Rodríguez opina que «no podem deixar de tocar de peus a terra; si fa dues jornades el nostre objectiu era salvar-nos, ara és el mateix. Si mantenim un bon nivell de joc, segur que les victòries continuaran».

De cara al 2009, Rodríguez vol desitjar a tothom «molta salut, és el més important, tota la resta al costat d’això és secundari». El seu tècnic s’afegeix al desig i hi posa un afegitó: «tant de bo Manresa s’asseguri continuar gaudint de la lliga ACB. S’ho mereix».