"Tinc molt clar que vull fer política, m'hi vull dedicar uns anys molt intensament"

I la segona cosa que va voler?

M'agradava escriure, fins i tot vaig guanyar algun premi, però a casa em deien que em formés. Vaig pensar en fer Dret i després carrera diplomàtica, perquè la política m'agrada des de petit. Però un dia em van trucar de la Gazeta de Manresa per oferir-me ser aprenent de periodista. Llavors feia tercer de BUP, coordinava una revista a La Salle, i els va agradar. I jo els vaig dir que no! A casa em van fer reflexionar. Em va captivar l'olor de la tinta i el tacte del paper acabat d'imprimir, i vaig trobar màgic que, l'endemà d'escriure una cosa, moltes persones la poguessin llegir.

Recorda el primer article?

Una entrevista a Ramon Majó, que era el cap de llista del PSUC a les municipals. Anava al diari al matí, al migdia feia de bibliotecari a La Salle, a la tarda estudiava COU al Paidos, i al vespre anglès o francès. Els caps de setmana feia les cròniques dels dos Manresa, el de bàsquet i el de futbol.

Va quedar orientat...

Em van aconsellar que el millor era tenir ofici de periodista i preparació d'una altra carrera, i vaig estar dubtant entre Dret i Filologia. Vaig triar aquesta, però vaig descobrir-hi una tendència perversa a fer matemàtiques amb la llengua. Home, no! Les lletres són lletres i les xifres són xifres.

Desafiava anys de recerca de la ciència lingüística!

Potser jo m'havia equivocat de porta! En tot cas, el desembre em van agafar a Ràdio Catalunya [emissora manresana avui desapareguda]. Vaig deixar Filologia i al curs següent vaig començar Dret, però per formar-me, no per ser advocat. No va ser fins passat tercer curs que vaig pensar en fer servir l'eina que estava adquirint.

De jovenet va anar a informar d'un ple municipal i va acabar intervenint-hi.

Va ser a Sant Fruitós. Jo hi era per la ràdio municipal, embolicat pel Rafa Gamero, i aquest era el tema del debat, que donàvem en directe. I sí, en un moment determinat vaig demanar la paraula i vaig parlar. El secretari es posava les mans al cap, però l'alcalde, l'Eduard Casajoana, li va dir: deixi'l parlar, aquest noi.

Capicua: de Ràdio Catalunya a Catalunya Ràdio.

A Ràdio Catalunya vam estar set mesos treballant sense cobrar pensant que així salvaríem l'empresa: un esforç inútil. Després vaig entrar a Perramon i Badia, on buscaven una persona jove perquè arribés a ser director comercial, i m'havien vist al Vostè Jutja, que vostè em va ajudar a preparar...

No em responsabilitzo del fet que triés defensar una il·legalitat.

I tornaria a fer-ho. Aquella elecció em defineix bastant. Vaig estar a l'empresa dos anys i quatre mesos, i en aquell temps la fabricació d'etiquetes va créixer al 50%. Vaig aprendre moltes coses sobre com funciona una fàbrica i sobre la idiosincràsia de la resta d'Espanya a l'hora de treballar. Vaig col·laborar a Ràdio Ciutat i després, els caps de setmana, a Ràdio4. I l'1 de juliol del 1989, tot just acabar la carrera, vaig fer el primer butlletí a Catalunya Ràdio, al torn de tarda, amb Jordi Basté.

Què li ha aportat estar a l'equip de Josep Maria Puyal en les retransmissions del Barça?

Un aprenentatge fantàstic al costat de gent molt potent: el Puyal però també l'Antoni Bassas, el Manel Fuentes, la Pilar Calvo, el Josep Maria Déu... Vaig adonar-me que es pot millorar fins i tot el que ja és molt bo. I també que hi ha maneres diferents de liderar grups i de portar projectes. El Quim porta el grup d'una manera molt personal i jo segurament ho faria d'una altra manera. Però s'ha d'entendre que ell feia una transmissió d'autor, i això costa d'encaixar quan et vas fent gran.

El Bassas explica que, quan començava, es va queixar d'un encàrrec, i el Puyal va dir-li: "si fos fàcil no ens ho pagarien".

Al principi vam anar a dinar el Bassas, el Quim i jo, perquè m'expliquessin com aniria. Aquell dia vaig aprendre que els tocinillos es deien gemes, i que a la transmissió havíem de ser "totalment parcials i absolutament objectius". Jo pensava que eren antònims, però el discurs era coherent: volem que guanyi el Barça, però quan fa gol en fora de joc, ho hem de dir. Si som capaços de fer això, guanyem credibilitat. L'audiència sap el que li donarem, però també sap que no l'enganyarem.

En algun moment es va notar tensió entre Puyal i vostè.

Jo penso que la raó s'ha de tenir de fons i de forma. El Joaquim és molt bona persona, però molt visceral; podia dir qualsevol cosa, de qualsevol manera, a qualsevol dels col·laboradors, i no em semblava bé, per molta raó que tingués. Li ho vaig dir, en privat, i vam tenir algun debat abrandat. Va arribar el dia en què vaig decidir: treballaré, seré respectuós, però en segons quin context, no cediré.

Va deixar la transmissió i l'escoltàvem fent butlletins informatius de matinada.

No pateixi, estaven enregistrats. Vam posar en marxa un producte que no existia en català, el gran programa d'esports de mitjanit, que va ser el No ho diguis a ningú de Jordi Basté. Vam xalar com uns desesperats. Però aquells mateixos anys també vaig passar a ser primer micròfon de les retransmissions del bàsquet, que, en realitat, és el que volia fer des que vaig entrar a l'emissora.

Ja era home de bàsquet.

L'Amadeu Magrinyà, oncle del meu pare, va ser un dels fundadors del bàsquet a Manresa. Jo vaig provar-ho, però era un desastre, i com que el pare m'havia ense-nyat el valor de la renúncia i de l'esforç, als 14 anys vaig deixar-ho córrer. Després vaig jugar a futbol, de porter, i sembla que hi tenia més traça, perquè un ullador del Barça ens va proposar, a un company i a mi, fer una prova a la Masia. I amb aquella fatxenderia dels setze anys, ben hormonats, li vam dir que no. Que volíem anar a la universitat. I que si érem tan bons, que vingués el Barça a veure'ns jugar. Suposo que se'n recordarà tota la vida, d'aquells dos nois.

Sempre ha tingut l'autoestima molt alta.

No sempre. Cal tenir-la, perquè no t'atropellin, però mirant-te els defectes al mirall i sense creure't millor que ningú.

Li ha caigut l'autoestima?

Com a tothom. Et passa el dia que la noia que estimes no et fa cas, el dia que la teva dona se'n va de casa i tens una buidor immensa dins del cor, i penses que tens una part de culpa. El dia que l'equip perd la categoria, a Menorca, i el món s'esquerda. Em passa, sovint, i és bo que passi, perquè si no et creuries invulnerable.

I ara, com està?

Des que estic treballant al Bàsquet Manresa visc instal·lat en una mena d'angoixa constant. Però m'ho estimo molt.

Va haver-hi uns anys en què compaginava tres feines exigents: president executiu del Bàsquet Manresa, tenir obert el despatx d'advocat, i ser regidor aspirant a alcalde de Manresa. Com es poden lligar les tres coses i mantenir l'autoexigència?

Des de petit m'havia acostumat a fer moltes coses alhora. Als nou anys anava a escola fins a les set de la tarda, feia dibuix, música, francès, anglès i bàsquet, i els caps de setmana, de dependent a la botiga de casa. Fa molts anys que només dormo cinc hores el dia. Sóc així i m'agrada. M'agrada la mentalitat de l'home del Renaixement, que era pintor, escultor, arquitecte, enginyer... També he de dir que en entrar al Bàsquet Manresa vaig reduir molt la dedicació al despatx, i que he tingut la sort de tenir gent molt bona al voltant: tant al club com a l'Ajuntament.

Si després de les últimes eleccions municipals Convergència li hagués fet una oferta de futur molt clara, hauria dit que sí?

A mi Convergència sempre m'ha volgut i jo l'he volgut. He tingut molt clar que volia fer política i avui tinc molt clar que vull fer política, perquè m'agrada molt i tinc ganes de dedicar-hi molt intensament uns anys de la meva vida. Convergència em va posar damunt la taula una trajectòria política que vaig acceptar, però hi havia un condicionament molt important: què passava amb el bàsquet.

Calia deixar-lo.

Estava disposat a fer aquest pas, I avui hi continuo disposat. Però si l'hagués fet llavors, amb tota probabilitat el Bàsquet Manresa no hauria engegat la temporada següent. En aquells mesos el primer espònsor va dir que marxava i el vam haver de convèncer perquè es quedés. Llavors van assistir a un consell d'administració que va ser molt trist, la culminació d'un munt de pressions que havien començat el 2002. Aquella nit vaig decidir deixar-ho, però l'endemà l'espònsor em va dir que si jo marxava se sentien alliberats del compromís de continuar. Mai no m'he considerat indispensable enlloc, però en aquells moments... I tot això no ho podia verbalitzar. Jo volia fer política, però el Bàsquet Manresa és un projecte de molta gent, no només meu; és un projecte de ciutat, la seva gran marca.

Al partit no li deuria agradar.

Li vaig explicar amb tots els detalls. Li va saber greu, es va sentir dolgut, però molta gent ho va entendre molt bé, i avui encara ho entenen millor.

Vostè ha fet coses irritants per al partit. El dia que Pujol li ha de fer l'abraçada, arriba tard, el fa esperar. Després presenta una campanya molt personal, que arracona les sigles.

Estava disgustat amb el procés de designació, que va ser molt accidentat, molt dur. Tenia i tinc una amistat personal amb el Toni Llobet, i allò m'havia fet mal. Havia d'explicar a la gent que la meva manera de fer era diferent. Crec que després vaig poder reconstruir molts ponts dins del partit, i la prova és que el 2007 proposàvem Llobet com a gerent municipal si governàvem. Vam intentar corregir una manca de cohesió interna que venia de molt lluny, i ho vam aconseguir, amb temps i amb calma. I el partit va demostrar que jo estava equivocat en la meva desconfiança cap a la seva mecànica: Convergència sempre m'ha deixat discrepar, debatre i decidir. M'ha donat marge.

Però deu haver trepitjat uns quants ulls de poll, perquè, si no, ara seria candidat.

Hi ha gent dins el partit que ha pensat: el Josep ja ha fet dues eleccions, va prendre una decisió que ara ja comprenem, potser ha d'entrar en una altra fase política i hem de passar el testimoni a una persona nova. El fet de plegar i tornar no hagués importat gaire a la majoria de l'electorat: fixi's el que ha passat amb Sandro Rosell, que va marxar, es va perdre la millor etapa de la història del club, torna, i guanya amb el 62%. Però hi ha qui pensa que he de tenir altres tasques, i de fet aquests darrers anys he fet més política que mai, des del comitè comarcal, al costat de David Bonvehí.

Sembla que la travessia del desert de CiU s'acaba: a la Generalitat, als ajuntaments i com a minoria decisiva a Madrid. Creu que hi tindrà un paper?

Ho ha de dir el partit. Artur Mas sap que estic a la seva disposició, li ho he dit personalment. Ara tinc una responsabilitat en el Bàsquet Manresa, que és important per al país, però saben que em tenen a la seva disposició per treballar per Catalunya en el projecte de Convergència. Saben que no sóc sospitós d'oportunisme, que vaig entrar-hi quan començava la davallada, i hi he estat en tota la travessa del desert. Ara molts s'apuntaran al projecte: que siguin benvinguts, però jo dono molt valor a la gent que durant aquests anys han estat al peu del canó, sense sou ni càrrec, robant hores al son i a la família per mantenir el projecte. Que és el meu, i estic segur que el partit prendrà les millors decisions.

Política és treball per la polis, i això és noble; però per fer-ho has de governar, i per tant, guanyar eleccions, i això demana diners i descrèdit de l'adversari, que és la part lletja. Catalunya ha fet molt de pressa el trànsit de la part noble a la part lletja: trenta anys, i ja fem cua al jutjat. Es pot fer política sense embrutar-se?

Quan em vaig presentar l'any 2003 vaig dir que no parlaria malament dels meus adversaris. Hi ha molta gent que, en la política i en la vida, confon adversaris amb enemics. Això ho he après de Felipe González, que davant la dimissió d'Adolfo Suárez va dir que no se n'alegrava, perquè no era un enemic sinó un adversari. Quan es planteja la política com una guerra d'extermini del contrari, això no és política. Política és debatre projectes; criticar sense desacreditar. I avui a Catalunya i a Espanya no hi ha política. Això fa que la gent no vulgui anar-hi, perquè el que s'hi posa corre el perill que el tractin com un drap brut. Les societats són un estat d'ànim; quan està per terra, és difícil que vegis cap horitzó. Però n'hi ha, i ho hem de dir a la gent. El camí és dur, i per fer-lo cal que ens encomanem d'un esperit que no sigui el del crit i el joc brut. Però no basta amb dir-ho; cal refundar els partits polítics, que són estructures del segle XIX. Per ser polític cal, primer, formació; en segon lloc, més formació; en tercer, patir per cobrar un sou a final de mes; després, patir per pagar uns sous a final de mes; i només llavors pots dedicar un temps, curt però intens, a la política. Dues legislatures de treball molt intens, i després passar a la segona fila, aportant la teva experiència a la gent nova que arriba amb tota l'energia intacta.