Va néixer el maig del 1932 a Castellnou de Seana, a la província de Lleida, però els capricis del destí, sobretot futbolístics, el van portar fins a Manresa, on va conèixer la Maria Claustre Ribera Serra, amb la qual ell, David Casamitjana Cabestany, és casat. Amb ella va formar una família a la capital del Bages, on es va establir després de deixar el futbol. Casamitjana va arribar com a futbolista a Manresa i va acabar fent de pastisser a la pastisseria Ribera, a la capital del Bages.
David Casamitjana, de 81 anys, té molt presents tots els bons records que li ha comportat el futbol, sobretot com a jugador de Primera Divisió en dos clubs, l'Espanyol i l'Oviedo, i el seu pas més esporàdic pel Manresa a Tercera Divisió. D'ell es parla com un jugador del mig del camp tècnic, organitzador del joc.
A Castellnou de Seana només hi havia un equip, els anys 40; es jugava amb pilota de draps i el camp de futbol era de terra i ple de bonys. Casamitjana, als 13 anys, encara no tenia l'edat d'integrar-se a l'equip del poble, però el carrer era un bon escenari per fer quatre xuts. Ja se li veien maneres i el van engrescar per anar a fer un partit amb el Castellnou de Seana. D'amagat de la seva mare, que no en sabia res, Casamitjana va anar a jugar. "Sempre que jugàvem al carrer anava a veure la meva mare, però en aquella ocasió no vaig fer-ho; sigui com sigui va saber el que havia fet i em va donar un bolet per no haver-li dit res", recorda David Casamitjana.
"A l'estiu venia a Castellnou de Seana Antoni Segarra, jugador de l'Espanyol. Jo tenia una oferta del Mollerussa, però ell em va aconsellar que no fitxés, ja que havia fet gestions perquè pogués incorporar-me al club espanyolista. Jo tenia 16 anys i precisament, a Mollerussa, per Sant Josep, l'Espanyol havia de participar en un partit contra el Gimnàstic de Tarragona. Feia un vent que no es podia ni jugar; José Nogués era l'entrenador i Emili Sampere, el secretari tècnic. Ells dos van decidir no fer-me jugar perquè em volien veure en unes condicions òptimes. A l'endemà, l'Espanyol jugava a Igualada i la veritat és que vaig fer-ho força bé. El meu pare havia mort als 36 anys i m'acompanyava el meu oncle. Em van dir que ja m'avisarien si hi hagués alguna cosa. El dia 6 d'abril del 1948 vaig rebre una trucada perquè anés a Barcelona. La seva intenció era provar-me i jo ho havia d'aprofitar. Vam participar en un torneig a Suïssa i aquell mateix abril m'incorporava al segon equip de l'Espanyol, el que equivaldria als juvenils o amateurs", explica Casamitjana.
Arriba al Manresa
Dues temporades després arribaria una cessió a l'Horta, "on vaig trobar-m'hi molt bé". A l'agost del 1951, diversos directius del Manresa, entre aquests el Dr. Badal, Brunet, Santasusana, Puigdellívol o el mateix president Joan Sardans van anar a Barcelona a buscar David Casamitjana: "jo estava en una pensió i el fitxatge de jugadors es feia diferent de com es fa ara. Em van portar cap a Manresa, em van hostatjar a l'hotel San Domingo, com es deia llavors, i vaig disputar els dos partits de la festa major. Vaig jugar la temporada 1951-52 amb el Manresa. Ningú pràcticament no treballava, però jo sí que vaig demanar que em donessin feina i vaig fer de fuster". Casamitjana tenia com a companys, entre altres, Ferrer, Joaquim Basora, Satorra, Altisén (després va ser jugador de l'Spòrting de Gijón), Pagés, Mòdol, Boneu, Turró, Grau, Marcader o Abellan.
Després del seu pas pel Manresa, Casamitjana va haver de retornar a l'Espanyol. L'entrenador, l'argentí Alejandro Scopelli, "es va espantar perquè tenia molta gent i va decidir tornar-me a cedir, en aquest cas al Sant Andreu, que era com el filial a Segona Divisió". Tot i aquest nou condicionant en la carrera esportiva de David Casamitjana, ben aviat va tornar a ser requerit per l'Espanyol, i ara sí, arribava el dia més assenyalat, el del seu debut a Primera Divisió. "Era l'1 de novembre del 1952, en un partit que vam empatar al camp de l'Oviedo a un gol. Érem professionals i es vivia del futbol. Cobràvem entre 300.000 i 400.000 pessetes de fitxa i, a part, les mensualitats, que anaven de les 5.000 a les 6.000 pessetes". Tot i l'estrena a Primera Divisió, no va ser fins a la temporada 1953-54 que Casamitjana va quedar definitivament integrat al primer equip de l'Espanyol, on va formar un gran mig del camp al costat d'Emili Gámiz fins a l'any 1958. Va disputar la final de la Copa d'Espanya de l'any 1957 davant el FC Barcelona (que l'Espanyol va perdre per 1 a 0 a Montjuïc) i en la temporada 1954-55 fou l'autor del gol a La Rosaleda de Màlaga, que va permetre a l'equip de l'Espanyol salvar-se a la lligueta de promoció. Després de cinc temporades (1953-54, 1954-55, 1955-56, 1956-57 i 1957-58) i amb l'exporter Ricardo Zamora com a tècnic, el club blanc-i-blau va comunicar a David Casamitjana que un equip estava interessat en els seus serveis: era l'Oviedo. "L'Espanyol tenia la intenció de donar cabuda a l'equip a un migcampista brasiler i volien fer pujar Sastre al primer equip. Tot de bona fe. L'Oviedo havia pujat aquella temporada 1957-58 i es volien reforçar. Vaig acceptar el canvi d'aires, tot i que sempre em deien que les meves condicions futbolístiques no s'adeien al terreny de joc dels asturians".
A Oviedo, una important lesió, un esquinçament muscular, va precipitar la seva marxa d'Astúries la temporada 1960-61. Casamitjana, ja casat amb la manresana Maria Claustre Ribera Serra, va venir a viure a Manresa. Josep Moll era el president del Centre d'Esports i va convèncer Casamitjana que acabés la temporada amb el club del Pujolet un cop recuperat de la seva lesió. En aquella campanya, el Manresa va tenir la darrera oportunitat, fins ara l'actualitat d'assaborir la Segona Divisió, ja que va disputar la promoció d'ascens després d'acabar la lliga de Tercera Divisió en segona posició. En la primera eliminatòria de la promoció, davant de l'Hospitalet, els manresans van empatar a dos gols al Pujolet amb un equip format per Santos, Romà, Martín, Solanes, Seguer, Casamitjana, Joaquim Basora, Tejedor, Peña, Chelo i Martínez. El futbol ja tindria poc recorregut per a David Casamitjana, que va abandonar-lo als 30 anys.
De futbolista a pastisser
David Casamitjana havia conegut la que seria la seva dona en la primera etapa d'estar a Manresa com a jugador de futbol. Després del seu pas pel Pujolet, el de Castellnou de Seana venia tot sovint a Manresa per visitar precisament el cosí de Maria Claustre Ribera, amb qui tenia una gran amistat, i arran d'aquestes visites va forjar-se un matrimoni que arribaria l'any 1959. El pare de Maria Claustre Ribera era pastisser i un cop la parella va quedar definitivament establerta a Manresa, David Casamitjana va seguir els passos del seu sogre a la pastisseria Ribera. "En aquell moment no es podien fer les dues coses, de pastisser i jugador de futbol. Entre això i la temença per una nova lesió com la que havia tingut feia poc, vaig decidir deixar de jugar de forma definitiva".
A banda de jugar amb els seus respectius equips, David Casamitjana recorda el pas tant per la selecció espanyola B i com també per la selecció catalana, amb les quals va disputar diversos partits de caire amistós. També recorda una gira que l'Espanyol va fer pel Brasil per recaptar diners jugant contra el Santos, un equip en el qual començava a despuntar un jove Pele.
