Fins que no va guanyar la final de fa quatre anys a Sud-àfrica, les participacions d’Espanya als mundials s’havien saldat, en la majoria d’ocasions, o bé amb sonors fracassos, o bé amb derrotes vestides d’èpica, habitualment en els quarts de final. Per a un país tant futboler era gairebé una deshonra que en divuit edicions del campionat el màxim que s’hagués aconseguit fos una quarta posició, en el llunyà Mundial de Brasil del 1950. Per tant, durant tot aquest temps, el gol més recordat i gairebé mític de l’equip estatal va ser un d’aquest torneig. En concret, el que va fer l’ariet de l’Athletic de Bilbao Zarra als anglesos.

Un caçagols

Telmo Zarraonandia, que era el nom complet del davanter centre, era un caçagols. Juntament amb Venancio, Iriondo, Panizo i Gaínza va formar la davantera més coneguda de la història dels lleons de San Mamés i una de les més importants del futbol a l’estat. Zarra encara té, avui dia, el rècord de gols a la història de la lliga, amb un total de 251. El seu registre molt probablement caurà la temporada que ve a mans de Messi, que en té 243.

Zarra tenia 29 anys quan el van convocar per al Mundial de Brasil. Havia sorgit del planter de l’Erandio, l’equip de la seva localitat natal, i feia deu temporades que feia gols per a l’Athletic, amb qui havia guanyat una lliga, quatre Copes i havia obtingut el torneig Pichichi, al màxim golejador, quatre cops més.

El jugador destacava, sobretot, per la seva fama de rematador, principalment amb el cap. Era alt per l’època, 1,80 metres, i tenia una gran capacitat d’anticipació. Amb aquestes credencials, no era d’estranyar que fos el davanter titular d’Espanya per a Brasil, desplaçant a la banqueta el blaugrana César.

Tots amb els peus

Zarra va començar bé el campionat, amb un gol contra els Estats Units i un altre contra Xile en les dues victòries de l’equip entrenat per Guillermo Eizaguirre i Benito Díaz. El tercer partit seria vital per accedir a la ronda final, contra Anglaterra, a Maracaná, el 2 de juliol.

Els britànics, que s’havien dignat a jugar una Copa del Món contra les seleccions a les quals havien despreciat fins aleshores, havien perdut de manera sorprenent contra els Estats Units i necessitaven el triomf. De fet, van dominar durant una bona part del duel, però van topar amb la bona actuació de Ramallets.

Va ser al minut 3 de la segona part quan va arribar la mítica jugada. El porter del Barça cedeix a la dreta al lateral Alonso, que fa una gran cavalcada per la banda. Centra passat al segon pal, Gaínza abaixa la pilota amb el cap i Zarra s’avança a l’estirada del porter Bert Williams i fa el gol més recordat de la seva vida. La narració del partit de Matías Prats i el triomf contra la «pèrfida Albion», com va dir el delegat franquista desplaçat a Rio, van ser la millor propaganda del règim feixista de l’època. Zarra acabaria el Mundial amb un gol més, es retiraria de la selecció l’any següent i es faria gran amic de Williams, el porter a qui havia sotmès.