Com ha arribat una persona com Miquel Umbert, campió del món amb el combinat absolut femení com a entrenador i subcampió mundial amb el masculí, al Club Hoquei Castellet? Això s'explica a través de l'amor per l'hoquei patins i la formació de la base que ha tingut des de sempre Umbert, i pel treball i les ganes de millorar de la nova junta del club bagenc. Després d'uns dies treballant amb ell en el Campus d'Estiu del club, Jordi Galdamez, coordinador esportiu, el defineix com "un fora de sèrie". Umbert afronta un nou repte després de més de mig segle a prop dels patins i els estics.

Quan va començar el seu idil·li amb l'hoquei patins?

Als cinc anys. A davant de casa hi havia una pista i veia com jugava el primer equip de l'Arenys de Munt. Vaig començar a practicar pel meu compte, i em va agradar tant que vaig convèncer uns companys per ensenyar-los-en i muntar un equip a l'escola. Es podria dir que allà vaig començar a jugar i a ensenyar! [Riu].

Amb una trajectòria tan extensa, quin és el seu millor moment?

Per sort n'he tingut molts. Però la meva culminació com a entrenador es va produir a Angola, en poder plasmar l'ensenyança de l'hoquei i la transmissió de la seva cultura, i veure que tothom la pot aprendre.

Quan hi va arribar, el país africà sortia d'una guerra civil. Què es va trobar?

La veritat és que vaig passar por en molts moments. Els tancs eren al carrer, els avions militars a l'aeroport... Jo anava amb un Hummer i dos guardaespatlles amb metralletes! Em van tractar molt bé i tot van ser facilitats per entrenar, però em va canviar la vida.

En quin sentit?

La visió de les coses; vaig començar a agafar-me la vida diferent i vaig aprendre a valorar molt més la salut. Sense salut, no som res.