E

l partit entre Argentina i Anglaterra del Mundial 1986 ­ de quarts de final, és un partit més aviat avorrit, amb poques arribades a les àrees contràries i un domini dispers no se sap ben bé de quina de les dues seleccions. Però és un partit històric. Gairebé mític. Sobretot per dues jugades, els dos gols més recordats de la carrera futbolística de Diego Armando Maradona.

L'astre argentí va viure el seu gran moment en aquell mes de juny. Si algú ha portat mai un equip a un títol, va ser ell en aquella Copa del Món. El tècnic argentí, Carlos Salvador Bilardo, el va envoltar de gregaris, de treballadors a sou i no d'una qualitat excelsa. Just el que necessitava per brillar i tancar una de les actuacions personals més extraordinàries de la història.

Esperit de revenja

Argentina afrontava el Mundial amb ganes d'oblidar el paper millorable fet quatre anys enrere a Espanya. Aleshores, l'equip havia perdut tres dels cinc partits jugats i la imatge amb la qual es va acomiadar va ser l'expulsió d'un Maradona que havia fitxat pel Barça, cansat de les puntades de peu rebudes per italians i brasilers.

A Mèxic, Argentina va pagar l'actuació d'aleshores amb la pèrdua de la qualitat de cap de sèrie en el sorteig. Tot i això, va acabar primer de grup després de derrotar Corea del Sud i Bulgària i d'un empat contra la campiona, Itàlia.

El partit de vuitens va ser molt complicat, contra els veïns uruguaians, i va ser guanyat per 1-0 amb un gol del suplentíssim Pasculli. Arribava el duel contra Anglaterra, quatre anys després de la guerra de les Malvines. Molta motivació i ganes de vèncer.

La mà i la jugada de Déu

Els anglesos, entrenats per Bobby Robson i amb Gary Lineker com a màxim golejador, tenien un bon equip. La primera part va ser molt avorrida, sense cap ocasió de gol, però tot es va desfermar a l'inici de la segona.

Al minut 7, Maradona inicia un eslàlom, fa una paret però la pilota cau a l'anglès Hodge, que la fica a l'àrea de globus sense voler. L'astre argentí segueix la jugada i s'avança a Shilton per fer l'1-0. Amb el cap? No, amb la mà, la que després ell mateix diria que va ser "la de Déu" i que l'àrbitre tunisià Bennaceur no va veure.

Quatre minuts més tard, la redempció. Maradona agafa la pilota passada per Enrique al centre del camp i se'n va de Hoddle i Reid amb un toc de qualitat, marxa per cames de Sansom, dribla Fenwick, regateja el porter Shilton i marca gol davant de la pressió de l'altre central, Butcher. El gol del segle, "la jugada de tots els temps", com va dir el locutor argentí Víctor Hugo Morales en la seva narració en directe.

El partit acabaria 2-1, amb gol de Lineker, i Argentina seria campiona en derrotar Bèlgica a les semifinals i Alemanya a la final. Tothom recorda, però, aquells quatre minuts frenètics.