L'’estadi de Maracaná es convertirà avui en el segon de la història, després de l’Azteca de Mèxic DF, que acull dues finals de la Copa del Món. A força de ser estrictes, serà la primera, ja que en l’altre torneig que va organitzar Brasil, el 1950, no hi havia final, sinó una lligueta definitiva entre quatre equips. Avui, però, no jugarà l’equip de casa, com va succeir el 16 de juliol d’aquell any.

Aleshores, la selecció nacional no era ni canarinha, ni verdeamarela. Anava vestida de blanc i, fins l’1-7 de dimarts passat, va viure la derrota més traumàtica de la seva història. Un home, Alcides Edgardo Ghiggia, extrem dret de Peñarol,va fer callar tot un país amb un gol que el va fer etern. Va ser el Maracanaço, un moment que va marcar més la vida dels brasilers que els cinc mundials que van guanyar posteriorment.

Camí a la glòria

El Mundial de Brasil va ser el primer després de la Segona Guerra Mundial. Alguns països europeus, com França, es van retirar a última hora per la impossibilitat de poder viatjar. Això va fer que la primera fase tingués dos grups de quatre equips, un de tres i un de dos. Per a la ronda final es van classificar, per aquest ordre, Brasil, Espanya, Suècia i Uruguai, que només havia hagut de guanyar Bolívia per 8-0.

En la lligueta definitiva, els brasilers havien arrasat contra Suècia (7-1) i Espanya (6-1). Els uruguaians, en canvi, havien cedit un empat contra els espanyols i havien patit per derrotar Suècia per 3-2. En el partit decisiu, Brasil només necessitava un empat i tots el diaris donaven per fet el títol per als locals.

Remuntada

Era tan gran la fe en el triomf, que 220.000 persones van omplir Maracaná, tot i que la capacitat era per a 170.000. Uruguai, però, no era un equip menor. Ja havia vençut Brasil en un amistós setmanes abans i es basava en l’ofici i la duresa d’homes com el seu capità, Obdulio Varela, i la tècnica d’altres com Julio Pérez o Schaffino.

El partit va estar ple d’oportunitats. Brasil, que tenia en Ademir el seu màxim golejador, amb 9 dianes, i d’altres grans jugadors com Zizinho, Jair o Chico, es va avançar en el minut tres de la segona part amb un xut creuat de Friaça. Tot semblava haver acabat per als charrúas, però al 66, Schiaffino va aprofitar una centrada de Ghiggia, que havia superat el lateral Bigode, per empatar. Maracaná va callar, i ho va fer més quan onze minuts abans del final, el mateix Ghiggia, l’únic dels 22 protagonistes que encara viu, va tornar a encarar Bigode. Aquest cop, en lloc de centrar va rematar a porteria. El xut, segons els testimonis, va ser defectuós, però precisament per això, segurament, va superar el porter Barbosa. La derrota va deixar l’estadi mut, com en un funeral. Una generació sencera de brasilers va tenir el Maracanaço clavat al cor tota la vida i el va viure com la tragèdia més gran de la història dels mundials.