El final de temporada de Luis Suárez és de llegenda, a l'altura de la dinastia que ha construït el Barça a la Lliga, una competició en la qual ha deixat el seu segell en sis de les vuit últimes edicions. Ahir els de Luis Enrique van sumar la 24a a Granada, i ho van fer amb les dues premisses que els han permès aixecar un títol que semblava guanyat fa dos mesos i que es va complicar en un mes d'abril fatídic. La primera, la fortalesa defensiva, deixant la porteria a zero en les últimes 5 jornades; la segona, l'explosió golejadora del davanter uruguaià: 14 gols en els darrers 5 partits, per un total de 40.
Aquesta lliga deixa sensacions trobades. L'eufòria és lògica i evident, però després de l'aclaparador domini dels blaugrana durant gran part de la competició, el títol va passar de ser un premi a una obligació. Era un títol que ja estava guanyat feia dos mesos, i que ara ja només es podia perdre, no guanyar, en una d'aquelles contradiccions que ofereix un esport en el qual sovint els sentiments van per sobre de la raó.
Com si decidir la lliga en l'última jornada no fos un al·licient prou engrescador, durant la setmana es va viure l'etern debat dels maletins i les primes a tercers. Es va parlar molt del premi econòmic que rebria el Granada si aconseguia puntuar contra els blaugrana, però aquestes teories es van esvair sobre la gespa veient el joc dels andalusos. No hi ha premi més gran per a un equip petit que mantenir la categoria, i els granadins el van aconseguir fa una setmana.
Un camp de platja
El Granada va sortir amb la idea de tancar-se a darrere i esperar assegut en un banc a veure si al Barça li queia un bitllet de 10 mentre passejava per la gespa. L'hora i el clima, amb un sol radiant, convidaven els dos equips a una migdiada, i els andalusos van agafar posicions a prop de la seva porteria. A això cal afegir la gespa, sense regar, que feia que la pilota circulés amb extremada lentitud. Durant molts instants va recordar els partidets amb els amics a la platja, quan corres i la pilota queda encallada en una petita duna.
Però el que en un principi semblava un entrebanc es va convertir en el millor aliat del Barça en el segon gol, el que va certificar el triomf i el títol. Amb un onze inicial que des de la meitat de la temporada passada el pot repetir de memòria el més despistat, amb l'únic canvi obligat de Ter Stegen a la porteria, els de Luis Enrique van sortir a guardar la porteria i esperar el gol, que amb Suárez sempre acaba caient.
El Barça va començar la lliga a tot drap, com el rei de la pista, amb un ritme de ball que els equips de Madrid només podien seguir des de la distància. Tot va canviar amb el clàssic del Camp Nou, que havia de servir per tancar la Lliga i la va acabar obrint de bat a bat, més per deixadesa blaugrana que per mèrtis dels seus rivals pel títol. Les derrotes es van encadenar i, com quan el cambrer anuncia que ja no se serviran més copes, els jugadors de Luis Enrique es van apagar. Abandonat el futbol alegre, vistós i espectacular, el Barça es va entregar al pragmatisme, a les dosificades dosis de genialitat de Messi i a la punteria de Suárez.
La Lliga de l'uruguaià
Els primers avisos del Barça a Granada van portar la firma de Piqué, hàbil rematant dos córners que van topar amb les mans d'Andrés Fernández. El perill blaugrana es concentrava en les cames de Neymar, pletòric després de donar un ensurt en l'escalfament. Les notícies des de Riazor, on Cristiano Ronaldo avançava el Madrid als set minuts, obligaven el Barça a deixar-se de preliminars. El missatge el va captar el brasiler, que va filtrar una precisa passada a Jordi Alba dins l'àrea i aquest la va cedir en safata a Luis Suárez. El gol enviava un missatge doble a la Corunya, un dirigit al Madrid, que parlava d'un títol, i un altre a un portuguès, amb referències a una bota feta d'or.
Cinc minuts va trigar el portu-guès a contestar. El seu missatge el va agafar Messi, que va deixar les seves ja habituals passejades i va començar a filtrar pilotes. Però, sorprenentment, va ser Mascherano qui va calcular mentalment la força de fricció de la gespa per enviar una pilota a l'espai a Alves, que la va enviar sense mirar a l'àrea. No li feia falta aixecar el cap. En aquell espai salvatge viu un depredador nat com Suárez, que es va anticipar al primer pal per colpejar la lliga amb el cap.
La segona part no hauria fet falta que es disputés, si no fos perquè els jugadors blaugrana volien que Suárez culminés la seva magnífica temporada amb una xifra rodona. Dos minuts abans del final, el trident va fer un viatge en el temps, tres mesos enrere, i es va inventar un gol de llibre. Messi va dibuixar una passada per a Neymar, que va atraure el porter i li va cedir els honors a Suárez.
El cop definitiu a una lliga que es va començar a guanyar amb màgia i es va rematar amb orgull.
