Aquest 2016 ha fet 20 anys de la Copa que el TDK va guanyar amb el triple de Joan Creus a Múrcia; a l´agost en farà vint de les tres medalles d´or olímpiques en waterpolo de Manel Estiarte, Jordi Payà i Carles Sanz, a Atlanta. I en fa 40 d´una altra gran fita de l´esport de Manresa, encara que el seu protagonista fos nascut a pocs quilòmetres de la capital del Bages, en concret a Sant Salvador de Guardiola.

Aquest dilluns, dia 16 de maig, es commeroraven les quatre dècades de la victòria que va assolir Josep Pesarrodona a la Vuelta a Espanya del 1976, contra algunes de les principals figures del món ciclista d´aquella època.

Pesarrodona, que aleshores tenia 30 anys, era un corredor que moltes vegades havia de treballar pels ciclistes de més anomenada en un equip Kas que era el més poderós a Espanya en la dècada dels 70. Els Fuente, Perurena, López Carril i Galdos es beneficiaven sovint de les facultats d´aquest ciclista molt complet, que es defensava en tots els terrenys. «El meu problema era que jo no era un líder, em faltava ambició. El que és campió de mena, no es conforma sent segon o tercer».

La contrarellotge clau

Com passa algun cop, en la Vuelta del 76 es va arribar al darrer dia amb el triomf per decidir. La penúltima etapa, al santuari d´Oro, a Àlaba, havia deixat de líder Henni Kuiper, holandès que havia estat campió olímpic i era el vigent campió del món en la ruta en carretera. A només 2 segons d´ell hi havia a la general Pesarrodona i Ocaña, la figura més mediàtica del ciclisme estatal i favorit de l´afició i la premsa.

El diumenge es feia l´última de les jornades, dividida en dos sectors. El del matí, en línia, no va donar canvis a la classificació i tot es decidia a la tarda, amb 31 km amb traçat trencacames i l´arribada que era situada al velòdrom d´Anoeta. «Jo sí que estava nerviós abans de la contrarellotge. Em va animar molt que els amos del Kas em donessin confiança dient-me que ja estava molt bé el que havia fet, que donés el màxim però que ja estaven molt contents del meu resultat. Abans gairebé no escalfàvem abans de les cronos, però de seguida vaig poder agafar un bon ritme. En els últims quilòmetres, quan baixava a Sant Sebastià, Eusebio Vélez, que era el director esportiu, em va dir que no arrisqués en la baixada, que ni l´Ocaña ni el Kuiper no anaven bé. De fet, l´hi vaig treure un minut a l´un i dos a l´altre. Vaig ser segon de l´etapa a un sol segon de Thurau, un alemany que va guanyar cinc etapes d´aquella Vuelta a Espanya, que tots pensàvem seria figura i no va esclatar».

Pesarrodona donant la volta d'honor al velòdrom d'Anoeta després de guanyar la Vuelta del 1976. FOTO: Diario Vasco

Pesarrodona era bon especialista en contrarellotge però la seva victòria va sorprendre, tot i que ell puntualitza que «més els que no sabien com anava la cursa o no ho volien saber. Als periodistes els vaig dir «avui sí que veniu a fer-me entrevistes!». Pesarrodona era molt regular i es va imposar en la Vuelta sense guanyar en cap de les etapes. «Això ha passat algun altre cop». Luis Ocaña, que al 76 tenia 31 anys, un temps després li va confessar que «aquella va ser la derrota més amarga que va tenir en tota la seva carrera».

El triomf en la Vuelta va comportar rebre «el premi de 300.000 pessetes, que ens vam repartir tots els de l´equip a parts iguals. Vam agafar mala època, hauríem guanyat més diners si haguéssim corregut ara!».

Merckx i Manresa

En el 76, Pesarrodona només va vestir el mallot groc de líder en el darrer dia. Però el 1973 van ser 9 les jornades que el va lluir en arribar escapat a Cuenca amb De Schoenmaecker, company de Merckx al Molteni. Manresa, en aquell anys, era final d´etapa en moltes ocasions. També en aquella prova, i la il·lusió dels aficionats era veure de groc el Pesa. Però el caníbal Merckx no entenia de sentimentalismes. «Vaig dir a la dona que, si em volia veure de líder, vingués el dia abans a Barcelona». En l´etapa d´Empuriabrava a Manresa, «Merckx em va retallar diferències amb unes bonificacions intermèdies; tot i que vaig arribar aquí amb els millors, ell ja va ser el líder de la cursa».

Pesarrodona va ser 2n a la Vuelta del 1978, darrere del francès Bernard Hinault: «a mi em queda la satisfacció que tant el Merckx com l´Hinault em van dir que estava molt fort».