La vida dels esportistes té moments d´alts i baixos, sovint no és contínua. Hi ha molts casos de joves talents que han aconseguit grans resultats i que llavors, per diferents motius, no han fet el pas endavant necessari en edat adulta. Però no són tants aquells que tenen prou voluntat com per tornar a aconseguir les seves millors marques després d'un parèntesi llarg. En aquesta situació es troba l'esquiador nàutic manresà Roger Ballús.

A punt de fer 31 anys, i després d'unes temporades en què gairebé havia deixat de competir, es troba a les portes d'un Campionat d'Europa que disputarà a casa i amb la intenció fundada d´arribar a la final. Aquesta reflotació cap a l´elit s´entén si es fa un repàs a la seva trajectòria des de l´inici.

Des dels quatre anys

Ballús recorda que «els meus pares feien atletisme i un any es van comprar una barca i van començar a esquiar. Va néixer el meu germà Jordi [cinc anys més gran] i el van iniciar al pantà de Sant Ponç. Quan vaig arribar jo, vaig seguir el mateix camí. Amb quatre anys, mentre aprenia a nedar, ja pujava a la taula».

Però el salt endavant dels germans Ballús va ser a Sant Pere Pescador. «Allà hi havia una de les millors escoles d´Europa. Hi feien unes colònies i hi van apuntar el meu germà. Les condicions eren molt diferents a les d´un pantà i hi va evolucionar molt ràpidament. Amb mi va passar el mateix». D´aquella etapa rememora que «amb tretze o catorze anys hi treballàvem i, a més, hi entrenàvem durant els tres mesos d´estiu». A partir d´aquest moment van començar les competicions.

L´esquí nàutic té tres especialitats: eslàlom, figures i salts. «De petit, fas les tres i després t´especialitzes. Fer salts és complicat, ja que necessites una rampa i no n´hi ha sempre. Era la modalitat que dominava menys i la que em feia més respecte. Per això feia eslàlom i figures. En la primera, en júnior i sub-21, sempre era entre els deu més destacats d´Europa i els vint primers del món».

Punt d´inflexió: la Blume i Xile

D´aquesta època d´ascens, el gener del 2003, hi ha «el meu millor resultat, ja que vaig quedar sisè al Mundial de Xile». Just abans, havia sorgit l´oportunitat d´entrar a la residència Blume de Barcelona, quan tenia 17 anys. «Era el primer cop en què hi feien esquí nàutic i les coses no es van organitzar bé. A nivell d´estudis no hi havia cap problema, perquè els professors s´interessaven per tu i tenies facilitats d´horaris, però havíem d´utilitzar el canal olímpic, que no era el millor lloc, i no hi podies anar cada dia, acabaves a mig matí, no sempre tenies preparador... es pot dir que hi vaig perdre mig any». Per això ho va deixar, va començar a estudiar un cicle formatiu de mecànica i a treballar amb els seus pares, que regentaven un taller.

Un altre cop dur d´aquesta època va ser «el tancament de l´escola de Sant Pere. Van venir els ecologistes, van dir que contaminava massa, els van fer cas i ens vam haver de moure. Ens vam haver de tornar a traslladar. Gràcies al Club Esportiu La Baells, de Vilada, vam poder fer ús del pantà».

Entre la Baells i Terradets

Aquest canvi es va unir a un altre trasllat. «Coneixíem els germans Roy d´unes concentracions que havíem fet de petits que es deien Objetivo 2000. Aquests es van instal·lar al pantà de Terradets, que es troba entre Sant Antoni i Camarasa, i van apostar per l´ensenyament als joves. Vaig traslladar-hi els meus entrenaments de Sant Pere i, a més, ensenyava a un grup de nois i noies».

Aquesta és l´època més prolífica de Ballús, amb competicions per tot de països europeus, com França, Suècia, Bèlgica, Grècia o Alemanya. «Vaig obtenir un cinquè lloc a una prova a Orthez, tot i que en els europeus vam tenir un camp en males condicions». Aclareix que «les millors marques s´obtenen als Estats Units, on hi ha les millors instal·lacions. La majoria de la gent jove que destaca, s´hi trasllada». Ell anava aconseguint bons resultats aquí, però no valorar anar-hi a viure.

Aturada i represa

I aleshores tot es va aturar. «Quan fa tants anys que fas el mateix, perds la motivació. No pots anar a la platja amb els amics a l´estiu perquè tens competició i sorgeixen d´altres al·licients. Vaig començar a jugar a futbol sala, a Sant Fruitós i a Navàs [2009 i 2010], tot i que mai no vaig deixar de competir, ni que fos poc».

Fins l´any passat. Els Roy van reaparèixer a la seva vida. Van muntar el complex Dos Llacs, a Gimenells, prop de Lleida, i li va tornar a picar el cuquet. «Hi van fer campionats europeus i Mundials de categories de base i van aconseguir l´organització del Campionat d´Europa absolut d´enguany. El fet que la competició sigui a casa i que ara estigui entrenant una noia madrilenya de 13 anys que també entra a campionats, Patricia Escolar, m´ha fet reenganxar-m´hi».

Aquest juliol ha aconseguit la classificació, després de fer dues marques importants a Seseña i a Meuzac, a França. «Els registres són semblants als de fa deu anys, la meva millor època i, si hi ha sort, puc entrar a la final de l´europeu, entre els dotze primers», a principi de setembre. La motivació ha emergit de nou i, amb ella, la resta arriba sola.