Moi Torrallardona (Manresa, 1966) ha tornat a pujar al podi del Dakar, aquesta vegada no com a campió en la categoria de camions, sinó amb una tercera plaça a la dreta de Gerard de Rooy. El copilot i gran navegant bagenc va ser rebut ahir per la seva dona, Isa, i per un dels seus fills, el Fèlix. L'Iveo de De Rooy i Torrallardona va cedir davant dels dos primers classificats, els camions Kamaz dels russos Nikoalev i Sotnikov. El desgast era molt evident en l'expressió del bagenc, ahir a l'aeroport

Se'l veu cansat, més que altres vegades?

S'ha ajuntat tot, el ral·li ha estat més dur i tinc la lesió que em vaig fer al genoll unes setmanes abans de marxar, a l'Enduroc portant una moto, i no vaig anar tant a punt com altres vegades. Torno xafat, sí.

I haurà de passar pel quiròfan?

Sí, el mes de març m'operen de la lesió que hi tinc als lligaments anteriors encreuats.

El tercer lloc omple o no?

Estem contents perquè, sent realistes, aquest és el lloc on més ens pertoca estar. Sí que és veritat que ens havíem fet il·lusions després d'estar tants dies al davant i ens queda una recança. Però, per guanyar els Kamaz s'han de donar totes les circumstàncies de cara, com l'any passat, i no s'han donat. Més aviat al contrari i gairebé des del començament. El seu pressupost és superior, és un equip professional de l'exèrcit rus i la seva implicació és completa els dotze mesos. Nosaltres hi posem molt sacrifici i il·lusió però sense una dedicació tan exclusiva com la seva.

En les primeres etapes del ral·li van tenir seriosos problemes amb el sistema per inflar els pneumàtics i en una jornada van perdre gairebé 40 minuts. Què va passar exactament?

El primer dia no ens va influir gaire i el segon no vam fer servir aquest sistema perquè l'etapa no ho requeria. Però en la tercera sí que ens feia falta; des de dalt, l'accionem nosaltres, posem més o menys pressió a les rodes segons el terreny que ens anem trobant. Es van anar desinflant, sobretot les del darrere, fins que vam punxar les dues. Quan semblava que el pitjor havia passat, vam tornar a punxar un altre cop, i havíem d'anar fent diverses parades per inflar a mà. Tot plegat ens va fer perdre aquests 40 minuts.

I com són les hores posteriors a una jornada tan adversa?

Van ser de reflexió i de feina. El mecanisme d'inflament es va arranjar, s'hi va trobar el problema. Llavors va venir una etapa molt forta, que a nosaltres ens va sortir molt bé i vam recuperar tots els minuts. I vam guanyar dues etapes seguides, ens vam posar líders i ens veiem amb possibilitats d'aguantar-ho.

I què va passar?

Que en una etapa posterior vam tornar a punxar quan érem en les jornades de Bolívia, sense res a veure amb el problema abans explicat. Amb les suspensions només ens va quedar una etapa per atacar, la que acabava a San Juan. Però no ens va anar gens bé, amb més punxades. No serveix d'excusa, sempre poden passar coses a les curses.

Com va ser l'incident, durant aquesta antepenúltima etapa que explicava, que va acabar amb Gerard de Rooy adolorit a les costelles?

Quan les coses van malament, vas amb presses, les vols arreglar ràpidament i és al revés, es van espatllant més. Vam sortir diverses vegades de la ruta i en una d'aquestes va ser quan el Gerard va rebre, res greu, però.

Quin és el seu balanç d'aquest Dakar amb el segell com a cap de cursa de Marc Coma?

Ha estat diferent, molt atractiu i el Marc hi ha incorporat el seu estil. Però algunes coses sí que les hauran de revisar, com ara alguns aspectes de navegació. Les cancel·lacions han estat un problema evident. Hem fet molt quilòmetres per culpa dels enllaços i els trasllats. Arribaves tard, i t'havies de llevar molt d'hora.