Diuen que quan els èxits no s´esperen, se celebren més. Però segurament, en el seu interior, la tercera posició en la categoria de motos en el Dakar no era una fita que Gerard Farrés trobés inabastable. Ell sabia que tenia prou capacitat per assolir el repte, ni que molts pensessin que tenia un límit que començava allà on acaba el de les motos oficials de KTM, Yamaha, Honda o Husqvarna. Farrés hi ha cregut i dissabte passat va trobar el gran premi, una tercera posició de mèrit indubtable, darrere de dos pilots dels obligats a vèncer com Sam Sunderland i Matthias Walkner i davant de tots els altres.

Les llàgrimes de Farreti en confirmar-se, en la darrera etapa, que havia aguantat l´atac del francès Adrien van Beveren, situat 48 segons darrere, en la lluita per la tercera posició final representaven l´esforç de tota una vida esportiva en què les coses no li han arribat tan rodades, mai millor dit, com a d´altres.

Inici prometedor

L´alegria que va suposar per a molts l´èxit de Farrés és perquè molta gent se´l sent seu. Succeeix a Manresa, on va néixer i on té família, però també a Olost de Lluçanès, on es va criar, i a Manlleu, on viu amb la seva dona, Anna, i les seves filles, Jana i Laia. Farrés, com la immensa majoria de dakarians, és una persona tranquil·la i afable, que no té mai un no per resposta i que és conscient de tot el que li ha costat arribar on és ara, malgrat que els triomfs de la seva joventut feien pensar que les coses li serien més fàcils d´aconseguir.

Perquè de júnior ja lluitava amb Jordi Viladoms per ser campió estatal d´enduro. Va participar al mundial de la categoria i va ser campió del món sub-23 el 2000. Les marques se´l rifaven i va arribar a KTM, on va aconseguir la cinquena posició en el mundial absolut. Tot això, però, va ser abans que el Dakar entrés a la seva vida i ja no en sortís.

Perquè el 2006, després d´una temporada a Husqvarna, va debutar a la cursa africana amb una Yamaha. I ho va fer amb gran esforç, superant una lesió de genoll que s´havia fet en una cursa anterior i que l´havia de tenir sis mesos de baixa. Al final en van ser dos i va acabar la cursa com a segon millor debutant. La seva força li va valer el sobrenom de senglar, amb el qual és conegut encara.

El 2007 va tornar a KTM, va ser quart al mundial cross-country i va guanyar la seva primera Baja Aragó, però no va poder participar al Dakar 2008 perquè es va anul·lar per l´amenaça terrorista. Durant els mesos següents es va trencar els dos canells a Dubai, però va tornar el gener a la mítica prova com a motxiller de Marc Coma, a qui va ajudar a aconseguir el seu segon triomf.

Aventures en molts llocs

En aquest moment, el manresà va canviar d´aires i va anar a Aprilia, a fer de motxiller d´un altre dels favorits del Dakar, el xilè Chaleco López. El 2010 va abandonar per problemes mecànics i l´any següent va aconseguir acabar, tot i que en una posició no gaire destacada, la 28a.

El seu renaixement es va produir el 2012 quan, juntament amb el seu vell conegut de la joventut i també de l´equip de Coma, Jordi Viladoms, va integrar l´equip Bordone Ferrari, amb el qual va aconseguir una esplèndida setena posició. Semblava que els bons anys tornaven, però el projecte transalpí el va deixar a l´estacada dos mesos abans del Dakar 2013 i va haver de córrer-hi amb una Honda de l´equip Wild Wolf amb la qual va tenir mil problemes abans d´abandonar.

Tot i haver sumat un parell de Bajas més al seu palmarès amb anterioritat, la moto oficial per al Dakar no arribava i tampoc no ho va fer els dos anys posteriors, quan les limitacions mecàniques de l´equip Gas Gas el van fer abandonar.

El rescat murcià

I aleshores, en el pitjor moment, quan fins i tot ell mateix ha declarat que havia pensat de deixar-ho tot, va arribar l´empresari murcià Miguel Ángel Puertas i li va oferir un manillar de KTM no oficial a l´equip Himoinsa. La química va funcionar des del primer moment. En el seu debut, l´hivern passat, ja va mostrar que no l´havia abandonat la seva qualitat i va acabar en una esplèndida vuitena posició. Els següents mesos han estat d´acoblament a la màquina i a un equip que ha estat com una família, amb els catalans Rosa Romero, Dani Oliveras i Ivan Cervantes, a més dels veterans Antonio Gimeno i Antonio Ramos.

Tots ells s´han bolcat, durant les dues setmanes de Dakar, a aconseguir que Farreti arribés el més amunt possible. Han perdut temps durant les etapes, sobretot en l´última, per marcar-li on eren els radars i que no penalitzés i li han deixat part de la seva mecànica. El senglar els ho ha recompensat amb un podi que no ha caigut del cel, sinó que ha estat lluitat amb anys de sang i suor.

I a partir d´ara? Farrés vol una moto oficial per al 2018. Pot ser complicat a KTM, però més difícil semblava que amb la que portava enguany assolís el podi. La confiança, que no li ha faltat mai, el pot portar encara més amunt per poc que li donin una mecànica adequada a la seva qualitat.