Aleix Vidal va caure lesionat dissabte a Vitòria per una entrada fora de temps de Theo Hernández que el deixarà fins al final de la temporada lluny dels terrenys de joc. Clos Gómez no va indicar ni falta. En la primera acció del partit, en canvi, li va treure una targeta evitable a Samuel Umtiti per una acció força menys perillosa per a la integritat física del rival; al principi del gener, el murcià Sánchez Martínez tampoc no va castigar ni amb lliure directe una esgarrifosa trepitjada d'Escalante, de l'Eibar, a Busquets, que va suposar tres setmanes de baixa per al de Badia; a l'octubre, Enzo Pérez, del València, va fer una entrada temerària a Andrés Iniesta, que va estar sis setmanes sense jugar. L'inefable Undiano Mallenco, que aquell dia va concedir un gol il·legal a Messi, tampoc no ho va castigar.

L'acció sobre Vidal obre el debat sobre si els àrbitres de la lliga espanyola tenen un criteri correcte quan han de repartir targetes i per quins conceptes ho solen fer. Sovint hi ha la sensació que, en alguns casos, és molt barat mostrar una amonestació i que, en d'altres, un equip pot anar cometent irregularitats, no tan evidents, que són més passades per alt. Si fem un repàs dels equips als quals als àrbitres els costa més i menys de castigar, no hi ha un patró que se segueixi en tots els casos, però hi ha situacions que sí que conviden a pensar.

La possessió no assegura res

Hi pot haver la idea que els equips que tenen més possessió de pilota, per una simple llei matemàtica, tenen menys possibilitat de cometre falta, ja que no es troben amb la necessitat d'aturar tantes vegades el rival. Això succeeix en alguns casos, però no en el de tres dels equips que retenen més la pilota. Així, tant el Barça, primer en aquest aspecte, el Reial Madrid, quart i, sobretot, el Las Palmas, segon, es troben entre els deu primers en la classificació que ha fet Regió7 i que comptabilitza el nombre de faltes que necessita un equip perquè li amonestin un jugador. D'aquesta manera, tenim que entre els onze conjunts més ràpids a l'hora de ser castigats hi ha cinc dels sis primers en la classificació de possessió de pilota (els abans esmentats, més el Celta i el Sevilla) i entre els nou darrers només hi trobem dos equips que sobrepassen el 50 % de la possessió de pilota per partit, l'Atlètic de Madrid i la Reial Societat.

També és cert que hi ha excepcions. El més castigat, l'Alabès, és un dels equips que conserva menys la possessió, com també ho és el Granada (sisè). En canvi, entre el catorzè i el vintè classificat hi ha tres conjunts (Osasuna, Leganés i Espanyol) que no sobrepassen el 46 % de la possessió i que, per tant, han de córrer més estona darrere el contrari. Els blanc-i-blaus necessiten més de vuit faltes per ser amonestats i són els més respectats pels àrbitres.

Que es vegi i que no es vegi

Quins són els motius d'aquesta curiosa relació entre faltes i targetes? Doncs segurament que els col·legiats tenen molt interioritzat que agafar per la samarreta, tocar la pilota amb les mans o interrompre un contraatac són accions mereixedores d'amonestació.

Això és el que solen fer els equips que dominen cada vegada que els atrapen amb el peu canviat. En canvi, els col·legiats són més permissius amb la reiteració de faltes de les anomenades tàctiques, que serveixen per tallar el joc i que són més freqüents. Els equips que no ataquen tenen autèntics especialistes en aquesta acció. Potser caldria no tanta normativa i més criteri a l'hora de saber veure quina falta pot ser perillosa i quina és totalment innòcua.