No es pot dir que el llançament de martell sigui una especialitat amb gaire tradició a casa nostra. Sovint es veu els seus practicants com a gegants humans que només es basen en la força bruta per enviar un artefacte el més lluny possible. A més, la majoria vénen de països de l'Est i, tard o d'hora, s'acaba descobrint que es dopen. Aquest és l'estereotip pur i dur, però aquesta disciplina oculta molts altres aspectes. I en els propers anys en podrem sentir a parlar molt.

La culpa la pot tenir el jove de disset anys David Martín Martínez, de Sant Joan de Vilatorrada. En només tres anys de pràctica s'ha convertit en una gran promesa de l'atletisme català i estatal. El mes passat, després d'estar un any lesionat amb problemes lumbars, va enviar l'artefacte de cinc quilos, el corresponent a la seva edat juvenil, a 68 metres i 72 centímetres, fet que li va donar el bitllet per competir en el mundial que s'ha de fer el mes de juliol a Nairobi (Kenya). I, segons ell, només és l'inici. Amb una maduresa impròpia de la seva edat, Martín té les idees molt clares i les metes molt fixades. Vol ser mundialista i olímpic. I, a partir d'aquí, començar a somiar.

Condicions innates

El jove llançador explica que es va introduir a l'atletisme fa poc més de tres anys. «El Club Atlètic Manresa va venir a l'IES Quercus, que era on jo m'entrenava. Aleshores practicava futbol al Joanenc, però quan vaig començar a fer llançaments em va agradar molt. Vaig guanyar la prova a Sant Joan i després també la que es feia a Manresa. Aleshores vaig començar a veure que hi tenia molta més facilitat que no pas per jugar a futbol».

L'inici va ser meteòric. En els primers campionats de Catalunya als quals va assistir ja va ser segon en pes i tercer en martell, i poc després, ja entrenat per Àngel Garcia, va quedar tercer en el campionat d'Espanya. I tot sense gairebé haver polit la tècnica. Aleshores, Garcia va avisar l'autèntic guru dels llançaments a casa nostra, Llorenç Cassi. Martín recorda que «em va venir a veure i em va oferir entrenar-me amb ell, però havia de ser al CAR de Sant Cugat del Vallès. Al començament vaig alternar-hi entrenaments i l'estada a casa, però des del setembre que ja hi visc i m'hi preparo».

La lesió

Des de fa un any, però, Martín ha vist frenada la seva progressió. La culpa la va tenir una lesió lumbar «que em vaig fer el febrer passat. No he pogut competir fins aquest any, però mentrestant m'ha servit d'adaptació» a una nova vida. Perquè, a part de la banda esportiva, «al CAR ens ensenyen com moure'ns en el dia a dia. Ja no hi ha el pare i la mare que t'ho fan tot. T'has d'espavilar». A més, la dieta també li ha canviat. «Disposo d'una dietista que no t'està a sobre tot el dia, però sí que et marca una pauta perquè coneguis què et convé i què no». La seva jornada comença d'hora i «entre les 8.20 i les 10.50 vaig a classe». Estudia primer de batxillerat i ja té clar que «vull estudiar educació social o alguna carrera que hi tingui a veure». D'onze a una, entrenament de tècnica. A la tarda, tornada a l'institut i després, de sis a nou, aproximadament, tres hores més de preparació. En total, cinc hores diàries per provar de fer realitat el seu somni.

Per la porta gran

Ja adaptat a l'entorn i plenament recuperat, David Martín va confirmar les expectatives que hi ha al seu voltant i va llançar l'artefacte cinc metres més lluny d'on ho havia fet dotze mesos abans. Ell reconeix que «ho esperàvem, perquè en els entrenaments acostumava a llançar a 66 metres i en les competicions sempre milloro un parell de metres». Aquest registre l'ha portat al mundial, però la meta es troba molt més amunt. «Estem convençuts que durant aquesta temporada podrem llançar entre 73 i 75 metres». Tenint en compte que les millors marques del 2016 van ser d'uns 78 metres, el portaria a la lluita per les medalles. Això si al final pot anar al mundial, que es troba en suspens per problemes polítics a Kenya.

I els seus ídols? «Els antics. Em passava hores mirant per YouTube els llançaments de Iuri Sedikh [doble campió olímpic i triple mundial] i de Sergei Litvinov [or a Seül 88 i als campionats del món de Roma i Tòquio, el 1987 i el 1991]. Eren de quan encara existia la URSS», afirma amb entusiasme. Un país que va desaparèixer el 1991, nou anys abans que ell nasqués. Reconeix, això sí, que el seu és un esport marcat per l'estigma del dopatge, sobretot en els països que el van dominar durant dècades. Ell pensa que pot arribar a aquestes fites, però amb netedat, al final d'una llarga carrera que tot just comença.