Núria Picas ha estat durant un mes al Nepal fent totes les passes necessàries per assolir el cim de la cinquena muntanya més alta del món, el Makalu (8.481 metres), just al costat de l'Everest que Kilian Jornet va ascendir. Ella, però, no va poder aconseguir el seu objectiu. El va haver de deixar de banda dissabte, el dia previst per fer l'atac final. Va haver de baixar ràpidament i ser traslladada a Katmandú per culpa d'una pneumònia que li va estar a punt de costar la vida. El seu company, el berguedà Xavi Batriu, va continuar endavant, segurament acompanyat per expedicionaris alemanys, i ahir ella no sabia com li havia anat.
Picas, que va haver de girar cua sense que Batriu se n'adonés, va explicar ahir unes sensacions que segur que no oblidarà.
Dolor intens
D'aquesta manera, des d'una habitació de l'hospital Norvic de Katmandú, va explicar a Regió7 que «quan em vaig aixecar a les dotze de la nit per atacar cim vaig notar un dolor punxant al costat del cor. No li vaig fer gaire cas i vaig pensar que era flat. Vaig tirar amunt. Al cap de mitja hora, però, el dolor era cada cop més intens, fins que ja no podia avançar. Ho vaig seguir intentant, però en un moment vaig dir prou». En aquest punt «vaig decidir tirar enrere, però no vaig poder avisar els companys i de cop i volta em vaig quedar sense forces per cridar. Va ser tot molt ràpid».
Com va poder «vaig arribar a la tenda del camp 4, a 7.900 metres d'alçada, amb molt dolor al pit. Vaig entrar a dins i vaig estar a punt d'adormir-me, però un àngel em va fer aixecar i tirar avall, tot i el mal al pit. Havia sentit moltes històries i drames en alçada» i no es volia quedar allà i que, quan provés de marxar, ja no pogués fer-ho.
En el descens «feia tres passes i havia de parar-me. Em moria de dolor. Era negra nit i m'estava refredant, ja que anava molt lenta. Estava sola i el descens era complicat en aquella cota tan alta». De mica en mica «vaig aconseguir perdre alçada, però el dolor encara era insuportable».
Picas no dubta a admetre que «em pensava que m'hi quedava, però seguia lluitant. Vaig entrar a la tenda del camp 3, a 7.400 metres, però per sort el dolor no em deixava estirar. Era millor estar dreta, i això em va salvar. Si m'arribo a quedar a la tenda no m'hauria aixecat». Un cop dempeus, «vaig baixar al camp 2 per la línia de ràpels sense el davallador, no em podia ajupir per agafar-lo i maniobrar amb les cordes. Per sort, no vaig caure. Vaig arribar-hi i em vaig tornar a intentar estirar, però el dolor no em deixava, com al camp 3». Així, «vaig continuar avall amb una opressió al pit que m'ofegava».
Per fi, la salvació
La manresana establerta a Berga explica que «a les nou del matí [nou hores després d'haver iniciat l'atac] vaig arribar al camp base avançat, després de baixar 2.300 metres de desnivell, de 7.900 metres a 5.600. Allà em van atendre. De seguida em van evacuar amb helicòpter a l'hospital Norvic de Katmandú i em van diagnosticar pneumònia».Per tranquil·litzar la seva família i amics va afirmar que «ara estic estable i aviat sortiré i podré tornar amb els meus».
Sobre el seu company, Xavi Batriu, va confiar que hagués seguit la traçada d'una expedició alemanya que comandava l'escalador Thomas Lammie. Picas no tenia clar que hagués pogut arribar fins al cim, però sí que «segur que està bé, perquè si no el metge hauria avisat».
Núria Picas queda per segon any seguit sense poder pujar al Makalu. Si l'any passat en va tenir la culpa un terratrèmol, quan el pujava amb Ferran Latorre, enguany ha estat una inoportuna pneumònia. Per sort, però, ho pot explicar».
