El gran objectiu es va fer realitat prop de dos quarts de nou de la nit d'ahir. La manresana afincada a Berga Núria Picas, doble campiona del món d'ultra trails, no havia guanyat mai la cursa del Mont Blanc. Havia quedat dues vegades segons i ella mateixa deia que hi havia alguna cosa en aquesta prova que no la deixava vèncer. Finalment, ahir, en un moment en què potser ja no esperava que arribés, a punt de fer 41 anys, va aconseguir la victòria. En un any 2017 de bons resultats, però últimament marcat també pels problemes físics del maig passat en tenir una pneumònia mentre intentava pujar al cim del Makalu, Picas ha aconseguit fer realitat un dels seus somnis i vèncer a Chamonix. És la primera corredora de muntanya catalana i de l'estat espanyol que ho aconsegueix.
I no va ser fàcil. En la què ella mateixa va dir que havia estat «la cursa més dura de la meva vida», va haver de recórrer els 170 quilòmetres en un temps de 25 hores, 45 minuts i 46 segons, i només li van sobrar poc més de dos minuts i mig per derrotar la suïssa Andrea Huser, que va anar remuntant en uns darrers quilòmetres agònics.
A la meta caminant
Picas va sortir molt forta i va marcar sempre el ritme de la cursa. Va anar marcant els millors temps en uns primers quilòmetres en què va estar acompanyada pel seu amic avianès Pau Bartoló. Aquest, però, es va haver de retirar al quilòmetre 87 per problemes en un taló. A la cursa també va competir la corredora de Castellnou d eBages Laia Díez, que a l'hora de tancar edició encara no havia arribat a la meta.
Ahir al migdia, semblava segur que Núria Picas guanyaria, ja que disposava d'un còmode avantatge respecte de la segona classificada. A la tarda, però, va començar a notar el cansament. Va caminar en lloc de córrer i, darrere, Andrea Huser, li menjava cada cop més terreny. A falta de poc més de deu quilòmetres per al final, Picas tenia més de tres quarts d'hora de diferència sobre l'helvètica, però aquesta s'aproximava perillosament. Per sort, Chamonix era a prop i, davant d'una gernació, va poder arribar caminant, abraçar els seus fills, voleiar les estelades i abraçar la seva gran rival, que li xafava els talons.
Les segones posicions del 2013 i del 2014 van quedar oblidades. Aleshores, la nord-americana Rory Bossio li va passar davant. No va tornar més al podi i, tot i vèncer en força proves durant tot aquest temps, no havia aconseguit el seu objectiu. Ahir es va tancar una carpeta i una obsessió.
No arriba la quarta de Jornet
Hores abans del triomf de Núria Picas, Kilian Jornet no va poder fer realitat la intenció de ser tetracampió de la prova. El ceretà es va haver de conformar amb la segona posició, ja que va ser superat pel francès François D'Haene, que va vèncer amb un temps final de 19:01:32. Jornet va entrar 15 minuts i sis segons més tard i la tercera posició va correspondre al nord-americà Tim Tollefson, amb un registre de 19 hores i 53 minuts per cobrir els 170 quilòmetres.
Un cop a la línia de meta, el cor-redor ceretà va manifestar que «en la primera part de la cursa m'he trobat molt fresc i molt bé, però en la segona he tingut problemes als peus, m'han sortit butllofes a causa de les durícies provocades per les botes de muntanya i els peus de gat i tampoc no m'he sentit bé de les cames».
De fet, el temps fred i plujós que va fer ahir a la zona, en el primer cap de setmana de setembre, va afectar tots els competidors, recordant-los que l'estiu s'està acabant i que les temperatures, els darrers dies, ja han baixat molt.
Kilian Jornet, parlant de la cursa, va afegir que «en els darrers quaranta quilòmetres m'he recuperat físicament i el temps ha estat millor d'allò que jo esperava, ja que no feia tant fred».
La d'ahir és la tercera victòria de François D'Haene, que ja va guanyar l'Ultra Trail del Mont Blanc els anys 2012 i 2014. En aquesta darrera edició, la segona posició havia estat per al basc Iker Karrera i Tòfol Castanyer.
