Hi ha qui diu que la qualitat s'ha de pagar, que si vols lluir, has de patir o que el que és barat acaba sortint car. D'altres, que no és sostenible pagar el gust i les ganes pels jugadors que desitges, ni que tinguis els mitjans per fer-ho, ja que invertir la mateixa quantitat en més d'un futbolista surt més a compte. La realitat, si analitzem el mercat de fitxatges dels deu darrers estius, és que tothom té raó i que no hi ha una regla general per a tots. Cal anar cas per cas i, dels cinquanta casos estudiats des de la temporada 2007-2008, 19 han funcionat, 14 han estat fracassos i, dels 15 restants, podem dir que han passat per les seves noves destinacions sense ni fred ni calor.
Per tant, tot i que no es poden treure conclusions matemàtiques, podríem extrapolar que dels tres jugadors pels quals s'ha pagat més aquest estiu, Mbappé a part, Neymar, Dembélé i Lukaku, un serà un èxit, un altre un fracàs i l'altre, ni una cosa, ni l'altra. Els aficionats del Barça esperen que el francès no sigui dels segons ni dels tercers.
Muntanya russa
El seguiment del mercat de la dar-rera dècada mostra clarament les pujades i les baixades en les inversions que hi ha hagut. Va ser l'estiu del 2009 quan es va consolidar un ascens paulatí dels 38 milions per Fernando Torres, els 43 per Robinho i, finalment, la mare de tots els fitxatges, el de Cristiano Ronaldo pel Reial Madrid per 94 milions d'euros. Aquell estiu, el posterior al triplet de Guardiola, els blancs van fer quatre dels cins fitxatges més cars. L'altre va ser el fracassat d'Ibrahimovic pel Barça.
Aleshores, però, les entitats van iniciar un descens que va coincidir amb la crisi econòmica que es vivia. Tot i la increïble i fracassada contractació de Torres pel Chelsea per 58 milions d'euros del 2010, les xifres ja eren força més baixes, i Pastore i Thiago Silva, que encara són al París Saint-Germain, van marcar una línia de nivell baix a l'hora d'invertir.
Va ser amb Bale, el 2013, que va tornar a gastar-se molt i la bombolla es va reinflar. Contractacions com les de Neymar (tot i la primera versió oficial a la baixa), Suárez o De Bruyne van acostar-se de nou als tres dígits que va superar l'any passat Pogba. Enguany, el mercat s'ha trencat amb el pagament de 222 milions de la clàusula de rescissió de Neymar, i tot s'està sobrepagant.De tot i força
Perquè el que s'ha pogut veure és que no per pagar molts diners tens qualitat assegurada. De fet, dels quinze millors fitxatges dels darrers tres anys, només Luis Suárez, Alexis Sánchez i Higuaín han tingut èxit al Barça, l'Arsenal i la Juventus. La resta, moltes mitjanies, algunes d'elles representades pel poder econòmic d'una lliga de tercer ordre com la xinesa. I gairebé tots, bons futbolistes, però que no valen preus per damunt dels 60 milions, com Sterling, de qui s'especula que Guardiola ja no el vol al City, o James Rodríguez.
Ara és l'època dels magnats o dels equips-estat, com el París Saint-Germain o el mateix City, amb capital inacabable, o dels conjunts anglesos que disposen de contractes de televisió altament lucratius. Ofertes com els 150 milions d'euros per Coutinho ja no són suficients. Davant de tot això, caldrà anar a valors refugi: o disposar d'una bona pedrera, com és el cas del Mònaco, o tenir un secretari tècnic saberut que vegi les perles abans que el seu preu es dispari. Si no, els 222 milions pagats per Neymar podrien semblar ridículs d'aquí a poc.
