«He participat en 16 edicions de les 24 Hores de Montmeló i enguany, gràcies a la proposta de Marimotos, em va sorgir l'oportunitat de fer el cim dels cims de les motos a l'illa de Man». El santvicentí Ramon Basomba explica així com va poder participar en una de les proves més mítiques del motociclisme mundial. «La millor experiència de la meva vida». En total, 19 dies a la petita illa de Man, situada entre el Regne Unit i Irlanda, de poc més 570 quilòmetres quadrats, que es transforma en un circuit de 37,7 milles (més de 60 quilòmetres), amb més de 260 revolts.

La primera edició de la prova, que es coneix com TT (Tourist Trophy) de l'illa de Man es va celebrar el 1907. I des del 1949 fins al 1976 va formar part del mundial de motociclisme de la FIM, i és el Gran Premi del Regne Unit. Però la perillositat del traçat, sumada a la pressió exercida per alguns dels pilots més importants, va fer que el GP del Regne Unit es tralladés al circuit de Silverstone.

Per entendre com és de perillós córrer a l'illa de Man, en un traçat que s'ha cobrat moltes víctimes mortals, només cal veure quins elements són imprescindibles per a un pilot. «És indispensable portar una placa al coll amb el teu nom i grup sanguini, i també t'aconsellen portar dins de la granota un paper amb el número de telèfon de la teva persona de contacte al pàdoc per si et passa res», explica Basomba.

De fet, per competir-hi, el santvicentí ha necessitat fer-ho amb llicència de la federació andorrana, sota el paraigua de l'equip de road races Martimotos, del Principat. Per què? Perquè la federació espanyola no tramita llicències FIM (de la Federació Internacional de Motociclisme) des de l'any 1970, quan hi va morir el pilot Santiago Herrero.

Ídols de masses

P er tot plegat, no sorprèn la descripció que fa Basomba de com s'hi sentia: «Quan surts de la tenda i puges cap al parc tancat amb la granota i el casc a la mà, la gent et fa fotos i et fan sentir una mica com si fossis un gladiador del Coliseu romà, tant per les coses bones com per les dolentes que comporta».

Entre les dolentes, la perillositat. Per això, tota precaució és poca: «Cada dia s'ha de portar a verificar la moto dues hores abans de sortir a pista, i es deixa al parc tancat. I cada dia s'ha de repassar gairebé tots els cargols de la moto perquè s'afluixa tot».

Per poder minimitzar els riscos que comporta competir a l'illa de Man, cal fer «voltes i voltes», destaca Basomba, que ha compartit moltes estones amb pilots i expilots «per aprendre tots els secrets i racons del circuit». El circuit és un traçat urbà ple de paranys per als pilots.

Per entendre a quin velocitat es corre, només cal veure dues xifres: sense ser un dels pilots ràpids, Basomba va fer una mitjana de 165 km/h durant els més de 60 quilòmetres que té una volta; al circuit de Montmeló, on triga menys de dos minuts a fer una volta, fa una mitjana de 145-148 km/h.

Poc després de la sortida, baixes per Bray Hill «a més de 240 km/h amb un desnivell que diuen que és del 30%», destaca Basomba. «Hi ha desnivells per tot el circuit, trams de bonys que sembla que facis motocròs a 200 km/h. Zones on la combinació de velocitat i sotracs fa que costi enfocar la vista per buscar referències i traçades».

I els perills sobre el traçat continuen: «Molts canvis de rasant, alguns, com el de Ballacray, saltant a més de 220 km/h. Parets, murs, arbres, cases, zones amb boira, humitats, voreres a un pam, creuar el poble de Kirk Michel...». Per tot plegat, Basomba destaca que «necessites entre dos i tres entrenaments per creure-t'ho i molta concentració cada dia abans de pujar a la moto».

I, finalment, les curses

Després de tantes «sensacions inoblidables», va arribar l'hora de competir. Basomba va acabar 20è a la cursa de Newcomers (novells). L'endemà es classificava per a la cursa sènior, on sortia penúltim. Una prova que no va poder acabar però que va acabar gaudint com a espectador. «Els aficionats venien a fer-nos fotos, a mi i a la moto», explica Basomba, que torna amb aquesta sensació: «Gaudeixes de la moto com mai i pot ser addictiu».