«Trobo més interessant gravar tota la seqüència de la vida subaquàtica, per exemple, com és mou determinat peix sota l'aigua o com menja, que només congelar un instant d'aquest procés en una fotografia». El moianès Marc Pedrals, vigent campió de Catalunya de vídeo subaquàtic i també de la Copa Catalana, les dues competicions d'aquest esport que es fan anualment a Catalunya, descriu així el raonament que l'ha convertit en un bussejador expert en l'art d'immortalitzar imatges submarines.
Pedrals només fa quatre anys que participa en les proves organitzades per la Federació Catalana d'Activitats Subaquàtiques (FECDAS), però sempre ha obtingut resultats resseyables. L'any 2014, el del seu debut al campionat de Catalunya, va ser tercer, posició que va repetir el curs següent. En els dos darrers exercicis ha imposat el seu domini de les tècniques de gravació i edició, malgrat ser aficionat i autodidacte. A més, ja acumula tres participacions en campionats d'Espanya.
Una incitació paterna
Els seus inicis en el món del busseig van produir-se l'any 1999, quan Marc Pedrals ja tenia vint-i-dos anys, induit pel seu pare, Joan Pedrals. «El pare practicava aleshores la pesca subaquàtica amb arpó per apnea, sense respiració assistida, l'única tècnica amb què es permet la pesca submarina al litoral català», exposa Pedrals. «Però amb quaranta-vuit anys volia aprendre a bussejar i em va demanar de fer junts l'aprenentatge. Per això vaig iniciar-me en el busseig. Fins llavors, mai havia fet esport», conclou.
Durant els següents deu anys, el moianès va afermar la seva afició per les immersions subaquàtiques, però només immortalitzava amb una càmera fotogràfica imatges amb interès pel seu entorn familiar. La creixent necessitat de captar seqüències senceres de la vida marina va conduir-lo a adquirir la seva primera càmera, «una senzilla Sanyo Xacti de pantalla desplegable. Llavors no m'imaginava competint», certifica. Les lloances que els seus amics feien de les gravacions van esperonar-lo a reprendre l'afició per l'edició i ha actualitzar els seus coneixements en aquest àmbit. Pep Fillat, bussejador de Tremp i fundador del club The Busseing Pallars, va donar-li l'empenta definitiva. Pedrals explica que «per participar en els catalans necessites un assistent i model. Pep Fillat assumeix aquest rol. Bussejar sol està prohibit legalment per raons de seguretat».
Un medi aliè a vista d'ocell
Les sensacions que transmet submergir-se en l'entorn marí l'han captivat. «És com sobrevolar un paisatge, gaudeixes d'una visió aèria i tridimensional d'aquest. A més, després pots apropar-te als paratges que desitgis i veure'ls d'aprop». «I tot això en un medi natural que ens és aliè! L'altra sensació predominant és la d'ingravidesa. Et transmet llibertat! Per això el busseig és terapèutic per a les persones que pateixen invalideses», emfatitza.
Marc Pedrals afirma haver extret tot un seguit d'aprenentatges de la pràctica del busseig: «T'ensenya a ser més reflexiu. He adquirit capacitat de concentració i autocontrol. També he après a estar alerta en tot moment. A patir de trenta metres de profunditat comences a notar els efectes de respirar nitrogen a una pressió més elevada que a la superfície, i això crea lentitud en el funcionament del cervell». Pedrals recorda que, com tot submarinista, sempre ha d'estar pendent de «l'aire consumit i del disponible, de la profunditat adquirida, del nitrogen absorbit pel cos, a través de l'ordinador de busseig, i de no interferir en el medi». Actualment, el moianès surt a bussejar tots els caps de setmana, ja que «necessito entrenar, com tot esportista», certifica.
Els reptes de gravar sota l'aigua
Les immersions del doble campió es produeixen sempre càmera en mà. Marc Pedrals és conscient que aíxí «pateixo una pèrdua de visió global, panoràmica, però en gaudeixo d'una altra manera. Quan estic davant de l'ordinador, editant les imatges, descobreixo multitud de detalls que no havia percebut en directe, fins i tot la presència prop meu d'anemones, uns petits invertebrats amb forma de tub i uns tentacles que recorden la forma d'una flor, o d'una cria de cavallet de mar de mida mil·limètrica».
Gravar sota l'aigua comporta tot un seguit de dificultats afegides. La primera i més cridanera, la progressiva desaparició dels colors. «A partir de cinc metres de profunditat el color vermell es converteix en gris. Tal com vas adquirint profunditat, tots els colors van esvaint-se, fins tornar-se en una gradació de tonalitats grises». Per recuperar la coloració només hi ha una solució. «Disposar de llum, la dels focus estancs. Quan gravo sempre en porto tres, amb capacitat per generar 8000 lúmens cadascun». Aquest, però, només és el primer dels reptes a què s'enfronta.
«També s'ha d'aprendre a utilitzar la llum de manera que dissimuli les partícules en suspensió de l'entorn marí. Això incidirà en la nitidesa de les imatges. Com en la fotografia, cal tenir en compte el balanç de blancs i, per últim, aprendre a estabilitzar la càmera: graves vida en moviment a l'hora que aleteges en situació d'ingravidesa. Un vídeo mogut no val res!», conclou. L'equip per gravar sota l'aigua no és excessiu. Inclou, detalla, «tot un seguit de jocs de lents per fer macro, és a dir, gravacions de vida animal o vegetal minúscula, de pocs centímetre o mil·límetres, i la carcassa on va encaixonada la càmera».
Marc Pedrals constata que «en aquests quasi vint anys sempre he trobat brutícia al litoral català. Fins i tot, durant un període vaig constatar una gran davallada de la fauna i la flora en certes zones. Ara començo a percebre signes de recuperació en alguns llocs, com a cala Mateua, prop de la depuradorsa de l'Escala, on vaig començar a bussejar».
