A la falda del Cadí hi ha iniciat la seva aventura basquetbolística professional. Cada dia, quan es lleva, guaita la serralada des del balcó de l'apartament de la Seu d'Urgell que comparteix amb dues companyes més d'equip i dóna gràcies a Déu per poder tornar a veure sortir el sol. El bàsquet i la religió han estat les dues eines que Caitlyn Ramírez ha usat per realitzar-se com a persona. «Sempre he tractat de mantenir el cap alt, però hi havia vegades que això no sempre era possible, no sempre era fàcil». Pivot del conjunt urgellenc de la Lliga Femenina, aquesta americana d'origen indígena -va néixer fa 23 anys llargs a Shawnee (Oklahoma), ciutat que porta el mateix nom que la tribu índia de la qual descendeix- es va haver d'aferrar a la Bíblia i a la pilota davant la falta de referents on emmirallar-se. Per això pretén ser ella el mirall per a les futures generacions natives.
Explica que sempre ha volgut esdevenir mentora de nens i nenes. Una inspiració per a la joventut. Habitual a la grada en els partits dels equips del Sedis Bàsquet, ben sovint aquesta noia de 188 centímetres que diu sentir-se d'allò més bé a la Seu apareix envoltada de canalla. «Dono suport a qui em dóna suport» ve a ser el seu lema, tot recordant que els jugadors de la base animen les grans al Palau d'Esports els dies de partit. Entre infants, rememorant el seu passat no tan passat i mirant de convertir en realitat la seva pretensió, als peus del Cadí Caitlyn hi ha trobat un bon lloc des d'on posar en marxa una iniciativa amb la qual donar suport als joves nadius americans. Ara per ara, una campanya més de cor que una altra cosa: ofereix una foto signada i un manuscrit original amb un missatge personalitzat a aquell nen o nena dels Estats Units que desitgi perseguir obstinadament el seu somni. A través de l'esport si pot ser. Però no exclusivament.
Perseguir un somni sempre
En menys d'un mes ja ha enviat més de cent cartes. Signades personalment i enviades, poca broma, per correu ordinari des de la capital de l'Alt Urgell. Per Nadal va anunciar a través de les xarxes socials que en portava alguna de cap per intentar aportar quelcom que estigués al seu abast per ajudar els més petits. Poques setmanes després anunciava que havia imprès unes quantes fotos seves i que les trametria a aquells nens i nenes que li fessin arribar el seu desig de tenir una de les imatges amb una dedicatòria. És clar, li havien d'explicar abans qui eren i quins somnis persegueixen. «Estic encoratjant nens i nenes de totes les races de qualsevol estat dels Estats Units perquè persegueixin els seus somnis, ja sigui en l'esport o en un altre aspecte. En pintar o en escriure un llibre. Però que persegueixin aquest somni sempre», explica Ramírez.
La jugadora formada a la universitat de Troy, a Alabama, explica que «com a dona nativa americana no veig gaires americans esforçar-se perquè 'allò normal' és que els nadius no tinguin èxit. Si busqueu estadístiques, veureu que és molt baix el nombre d'americans nadius que han arribat a l'èxit», afegeix. I ella diu que vol entestar-se a canviar aquesta mentalitat. En certa manera, per això s'ofereix com a eventual referent. Com a model del que pot aconseguir algú que des del no-res ha arribat a alguna cosa. Ara per ara, a ser professional del bàsquet: la seva meta. O un dels seus reptes, almenys. «Vaig créixer sense tenir cap mirall on mirar-me, cap model», explica. «Vaig tenir molts problemes familiars i no tenia cap forma de fer-hi front. Tot el que tenia era Déu i el bàsquet. Per aquest ordre», manté, convençuda.
De fervents i profundes creences religioses, «vaig créixer anant a l'església cada diumenge i dimecres, i estudiant la Bíblia els dijous», es va aferrar al món de la cistella per intentar arribar a l'èxit, sense renunciar a altres menesters. «Sóc la primera de la meva família en graduar-me amb un títol de quatre anys [criminologia] i un màster». No li va ser gens fàcil, per un compendi de coses, tirar endavant els estudis i l'esport. «Ningú creu que sigui una nativa americana perquè el meu cognom és Ramírez. És cert, també tinc arrels mexicanes. I, de fet, em sento orgullosa de ser una nadiua americana mexicana».
«Ara que estic jugant com a professional m'agradaria ser una inspiració per als nens, per a la joventut. I el més important és que els nens nadius sàpiguen que, encara que no serà fàcil, si creuen en ells, com jo vaig creure en mi, i si persegueixen el seu somni, ho poden aconseguir». I això és el que els explica en els manuscrits que els envia. Una foto signada i un text encoratjador. I això sí, un passatge de la Bíblia que els pugui servir d'inspiració. Ja porta més de cent cartes enviades. «Només vull veure un canvi en la mentalitat dels nens i nenes nadius americans. I que ells puguin arribar també a l'èxit». Si pot, ella en vol ser mirall.
