El surfista de neu de Ceuta Regino Hernández va entrar ahir a la història de l'esport espanyol en aconseguir la medalla de bronze en la prova de cros de surf de neu dels Jocs Olímpics de Pyeongchang. És el tercer metall que aconsegueix la representació estatal en tota la història dels Jocs, després de l'or de Paco Fernández-Ochoa el 1972, a Sapporo, i el bronze de la seva germana Blanca a Albertville 1992, tots dos en la disciplina d'eslàlom especial d'esquí alpí.
Hernández, que no sortia de favorit per a les medalles ni tan sols entre el grup d'espanyols, ja que el donostiarra Lucas Eguibar havia obtingut millors resultats aquesta temporada, va anar passant rondes classificatòries. Per contra, els seus companys, l'esmentat Eguibar i el cantàbric Laro Herrero, van quedar eliminats en els vuitens de final.
En la final, de sis competidors, Hernández va sortir molt bé, just darrere del gran favorit, el francès Pierre Vaultier, i igualat amb l'australià Jarryd Hughes. Darrere quedaven els altres tres finalistes, els nord-americans Mike Baumgartner i Mick Dierdorff i l'australià Alex Pullin. Tots ells es disposaven a negociar els darrers obstacles, quan els tres darrers van caure gairebé alhora i al mateix lloc,i van deixar via lliure als altres tres per aconseguir les medalles. El francès, de trenta anys, gran favorit i vigent campió, ja tenia uns metres de diferència i no va patir gaire per endur-se l'or. La plata se la van jugar Hughes i Hernández, amb triomf final per al surfista australià per molt poca diferència.
«Amb gust de platí»
Després del triomf, l'esportista resident a Mijas (Màlaga) va afirmar que la medalla tenia «gust de platí», i es va felicitar per haver «deixat petjada» en la història de l'esport espanyol blanc. Hernández va admetre que «és un somni fet realitat. En el nostre esport només hi ha una prova cada quatre anys. Qualsevol personal de qualsevol esport desitja deixar la seva petjada al seu país, i haver deixat la meva és més important, fins i tot, que el bronze».
Respecte de la final, Hernández va dir que «ha estat la millor que he corregut mai. En sortir m'he posat segon, he pogut seguir Pier-re Vaultier. Després ha aparegut i m'ha avançat Jarryd Hughes i hem marxat tots tres. M'he adonat pel so que estàvem els tres sols i en la recta final he premut l'accelerador per intentar rascar la plata, però no ha pogut ser».
Respecte de la seva famosa frase sobre un possible canvi d'aspecte per celebrar la medalla, quan va dir que «encara que l'aconsegueixi no em tallo la barba, abans em tallo els c...», el surfista va ser clar: «la barba es queda on és, ni es toca.
Aquests eren els tercers Jocs per a un Regino Hernández que a Vancouver va ser 31è, en arribar a vuitens de final, i 21è a Sotxi, eliminat a quarts. Va aconseguir una cinquena posició a la Copa del Món de Baqueira, el 2016, i un quart a Feldberg, un any més tard. Ha participat en cinc mundials i l'any passat va ser tercer a la Copa del Món de la Molina i plata mundial per equips a Sierra Nevada. Hernández, que assegurava haver arribat a Pyeongchang en un gran estat de forma, no va fallar i dóna a l'equip estatal una medalla gairebé 26 anys després.
