Totes les victòries valen el mateix, però quan se sumen amb patiment, donant mala imatge a l'inici i tirant de galons per remuntar davant rivals que a priori són inferiors, cal extreure'n lliçons per no repetir errors. I l'ICL fa ja unes quantes jornades que juga amb foc: algunes no pateix per cremar-se, però en d'altres, quan gairebé res li surt de cara. L'equip es manté a dalt, entre els millors. De fet, és segon gràcies a l'ensopegada del Prat. Però continua sense donar sensació de domini. La LEB Or és una lliga que obliga a arremangar-se i a suar tinta per vèncer.

Precisament això és el que buscava l'ICL des de l'inici: treballar i imposar físic. Sabia que l'Osca pateix molt en el rebot i que li costa remuntar mals inicials. Per això apareixien de titulars Hamilton i Sakho, però només intimidaven en la primera possessió. Després, el domini de la pintura, del rebot i del ritme era local. I això que Álvaro Muñoz començava amb el canell calent (2-5). Poc argument quan els pivots de l'Osca despertaven i imposaven la seva llei.

L'holandès Van Wijk, gran estrella local, no faltava a la cita. I l'acompanyava un Vashil Fernandez omnipresent: errava una esmaixada però clavava un tap a Lundberg acte seguit. Els locals sabien dissimular les seves mancances mentre a l'ICL se li veien totes les costures, incapaç de frenar els bons atacs de l'Osca. Un panorama que no agradava a Aleix Duran, que clavava una esbroncada als jugadors després del 12-5. Temps mort i sacsejada a l'equip, amb canvis i una defensa en zona que era estèril.

L'Osca seguia tocat per una vareta màgica (17-7). «Com estàs avui, no!», cridava un aficionat després de la tercera cistella de Vashil, tan encertat en atac com desencertat estava l'ICL (26-11). I Aleix Duran tornava a demanar temps mort, llençava la pissara contra el parquet molt emprenyat i assenyalava el marcador: «Només hem fet una falta!». L'equip encara en faria una més abans d'acabar el quart, i anotaria un triple, de Lundberg, per reduir el desavantatge (26-14).

La reacció, un miratge

A l'inici del segon quart, l'ICL semblava que espavilava: més activitat en defensa i bons atacs, acabats amb cistelles dels exteriors, Costa, Lundberg i Muñoz. Però l'acostament era només un miratge (31-23). Els locals es tornaven a disparar gràcies a la seva lucidesa en atac, on sempre hi havia un jugador alliberat.

I, per si fos poc, la ràbia dels manresans es canalitzava malament i l'equip en sortia perjudicat: Sakho lluitava per un rebot, s'enduia una falta i començava una picabaralla en la qual també s'hi ficava Hamilton, a qui assenyalaven una antiesportiva. I els tirs lliures els anotava Vashil, que feia embogir els aficionats (39-23).

Amb la màxima diferència per a l'Osca, 16 punts, Lundberg assumia la responsabilitat en l'ICL i buscava la cistella amb energia, tot i que estava tan erràtic com els seus companys, que marxaven al vestidor deu punts per sota en el marcador (45-35), un mal menor veient com havia anat la primera part: quan cadascú intentava fer la guerra pel seu compte, la diferència deixava de minvar. Calia prendre exemple dels locals, que movien bé la pilota.

I semblava que la lliçó s'havia après durant la xerrada del descans. L'equip només rebia quatre punts en quatre minuts, i en sumava el doble (49-43). La millora en defensa era evident: s'aconseguia frenar els pivots de l'Osca, que tant mal havien fet a la primera meitat. I en atac, s'aconseguia anotar quan les individualitats deixaven pas al conjunt: només es podria lluitar per la victòria si es jugava en equip.

A més, apareixien els galons: Lluís Costa començava a ser un malson per als bases rivals amb la seva intensitat defensa i sumava punts en atac, com també ho feia Jordi Trias. Però amb l'ICL a tocar de capgirar el marcador (52-49), arribava un parcial 7-0 local per tornar a obrir escletxa (59-49). Un contratemps que feia emergir de nou el millor Lundberg. I se li sumaven Gintvainis i Nacho Martín amb cops de geni i un parell de bons tirs per evitar mals majors i deixar-ho tot obert abans de començar el període final (63-59).

Els pivots emergeixen

Dos triples inicials de l'Osca, de Van Wijk i Carles Marzo, obligaven l'ICL a remar encara més contracorrent l'ICL. Costava horrors anotar, mentre als locals els tornaven a entrar amb facilitat els tirs. Un contrast que minava la moral manresana (69-62). Però l'equip es tornava a refer. Com? Quan podia anotar cistelles fàcils. I dues accions de Nacho Martín canviaven les cares de l'equip, que tornava a creure-hi (71-68).

Una reacció que refredava l'holandès Van Wijk, el millor local (74-68). Havia arribat l'hora que el referent interior de l'ICL, Jordi Trias, fes un pas endavant. «Però quants anys té?», es preguntava un espectador local veient el gironí imposant la seva llei (76-74). I Nacho Martín també feia gala de la seva qualitat per situar el 77-76 quan quedaven menys de dos minuts per acabar el partit.

Tres tirs lliures de Trias al dar-rer minuts permetien a l'ICL situar-se davant després de molts minuts de patir (77-79). I Gintvainis anotava un llançament més que obligava l'Osca a anotar un triple per forçar la pròrroga. Un llançament, de Marzo, que no entrava i que segellava la victòria manresana. Un resultat tan valuós com la lliçó que s'ha d'aprendre d'un altre inici decebedor.