«L'arribada de Pesic ha estat una enorme empenta emocional»

Com ha viscut aquestes setmanes al Barça?

És una il·lusió poder treballar amb un entrenador que em crida per la confiança de temps enrere i d’haver parlat molt temps de bàsquet. Agraeixo el seu respecte, com el tinc jo a ell. M’il·lusiona poder estar amb un entrenador d’aquest nivell. Des del primer moment vaig decidir venir i afrontar-ho al màxim, a tota velocitat, amb un equip que té talent, bones perspectives, que no estava tenint bons resultats. Volia ajudar en tot el possible l’entrenador a positivar aquesta situació, que de moment valorem positivament.

Com era la relació amb Pesic?

Hi havia hagut una bona relació personal, d’anar a veure partits, d’anar a sopar i de parlar de bàsquet. En la meva època al Manresa havíem fet amistosos per intentar ajudar-los. En tot aquest temps vam tenir un altre contacte, quan vaig estar entrenant a Girona i algunes vegades que havíem parlat mantenint la bona relació.

Havien parlat mai de compartir projecte junts?

No, però ell em va trucar dient-me que estava pensant si venir al Barça i que, en cas que digués que sí, creia que el podria ajudar. Independentment del que decidís li vaig dir que em faria molta il·lusió. Vivia a Menorca, pendent de marxar a treballar a fora, segurament a Àsia, però vaig valorar la dimensió del club, treballar amb un entrenador d’aquest nivell i estar ubicat a prop de casa un altre cop. Va ser tot ràpid i clar.

No va dubtar-ho gens...

No. La meva perspectiva com a ajudant potser no està gaire valorada, però no es tractava d’això, sinó de tot el que he dit, per tant no vaig tenir cap dubte.

Què demana, Pesic, de vostè?

Ajudar-lo en tot el relacionat amb el bàsquet. No sóc un entrenador mecànic, de preparar, sóc més d’analitzar, de poder estar al seu costat, dinamitzar el treball, del que necessiti i fer-li costat en les situacions que consideri oportunes. Em coneixia, sap qui sóc.

Vostè estava a punt d’acceptar cap oferta?

Sí. Aquests anys he estat a Veneçuela i Angola. Entrenar és el que m’interessa, m’agrada fer-ho i no tinc dubtes d’on anar per fer la meva feina, l’únic que vull és tenir-ne i lluitar-hi. Ho he fet. Quan surten possibilitats a fora no m’importa anar-hi si això alimenta la meva passió, la meva situació de treball. Si ho valoro positivament i són positivament bones, no m’importa que siguin a fora.

Van arribar i van guanyar la Copa en deu dies. Què va passar?

L’arribada de l’entrenador va representar una enorme empenta emocional. No s’ha de fer conèixer, ja el coneixen. Imprimeix empatia, esforç i caràcter a un equip que en té necessitat, o troba una bona oportunitat, amb aquest canvi, d’aconseguir resultats que no obtenia. Aquesta part emotiva, exigent i tensional ajuda l’equip a aprofitar un moment en què tothom està d’acord per canviar la dinàmica. Per això vam lluitar al límit en els partits de la Copa del Rei i els vam guanyar amb bona sort i bon treball.

Però que l’entrenador sigui algú com Pesic, i no algú altre, hi deu influir...

Si no hagués estat ell hauria estat més complicat. Ell ja porta l’etiqueta que s’ha guanyat i aquest és un avantatge que s’ha guanyat. Tens un punt de partida de respecte cap a això. Aquest fet representa que hi hagi més velocitat a l’hora d’aprendre què vol un entrenador d’aquesta dimensió.

Des de fora sembla que hagin intentat simplificar molt la manera de jugar de l’equip. És així?

La idea és molt de l’entrenador. Les seves idees són clares, precises i exactes respecte del que demana al grup. Aquest detall simple en el seu enteniment, tot i que complex en l’execució, fa que l’equip focalitzi bé les ordres defensives i les idees ofensives. S’aconsegueix una claredat de joc bastant exacta.

El grup que van trobar estava ofuscat?

No, és un grup en què hi ha bons jugadors, en què Sito Alonso havia fet una bona feina. De manera intel·ligent es recull el millor treball que s’hagi fet a partir del qual orientar les directrius del nou entrenador, però tot des del respecte cap a la plantilla que hi havia i el treball fet i de cara a la idea que s’imposa.

Què l’ha sorprès, del Barça, un cop a dins?

Tota aquesta força de l’entrenador té el suport d’un gran nucli de treball, entre entrenadors, metges, delegats informatius, i un suport que no havia tingut mai la sort de poder tenir. Això dóna una força cap a la intenció de l’entrenador que suporta totes les atencions que aquest requereix. És una gran potència de treball, de col·lectiu.

Però vostè havia estat en equips importants com el València. Hi ha molt salt?

No tant. A València teníem un suport important. Al final, els grans clubs tenen els avantatges de dinamitzar el treball que l’entrenador exigeix. Tot té la seva part bona, però també la té en clubs modestos en què l’emotivitat o el lideratge de poques persones fa que aquests esforços, que aquí són més fàcils, es puguin donar. Aquí s’agraeix aquesta base tan bona. A més, hi ha un punt de partida intel·lectual a partir del qual el jugador disposa de velocitats àmplies per adaptar-se als nous conceptes.

Fa quatre anys que va deixar l’ACB, després de la mala experiència a Valladolid. Com ha viscut el fet de quedar fora de la roda de tècnics de la lliga?

La meva roda és el bàsquet. Fa 25 anys que m’hi dedico i el que vull és gaudir de la meva passió i del meu treball. De qualsevol gran club aprens coses importants, però de qualsevol club amb problemes, també. El creixement és treure experiència dels diferents entorns, siguin més grans o més petits. Aquest és el creixement que he buscat sempre i he trobat en aquests quatre anys en altres cultures i maneres de fer, en què t’has d’adaptar i entendre que això s’ha d’aconseguir, però també has de lluitar per imposar la teva exigència i el teu criteri per millorar les coses. Això em genera satisfacció.

Ha tingut converses amb equips d’ACB, aquest temps, com ara el Manresa?

Sí. Amb el Manresa hi va haver un contacte aquest estiu passat però no va prosperar. L’any passat, amb un altre equip de l’ACB, però tampoc no va avançar, i fa tres anys amb un altre, però la decisió directiva va prevaler sobre la direcció tècnica que em volia.

Li hauria agradat rebre una oferta formal del Manresa?

Sí, perquè crec que era un bon moment en què encaixava un projecte de club amb el meu personal. Però sóc un professional, el Manresa és un club professional i no hi ha res més a explicar, ni cap segona lectura a fer.

Li ho dic perquè els últims anys sempre sonava el seu nom...

Sí, i et cansa que diguin que sóc un entrenador que està a la recambra. A mi ja em coneixen molt bé, a Manresa. Si em volen, em voldran, si no, no passa res, però ja no sóc un entrenador a la recambra. Vull treballar i valoro molt la confiança que se’m pugui donar perquè llavors jo ho dono tot.

Aquesta és la imatge que ha donat sempre. N’està satisfet?

Sí, perquè sempre he mantingut una línia d’honestedat i d’esforç important. Pel meu codi d’entrenador, aquests són valors en què crec.

S’ha sentit valorat per l’afició de Manresa?

Sempre m’hi he trobat ben valorat per l’afició, per molta gent del carrer, ni que no hi visqui, i estic molt content que després de tant temps es mantingui. Sempre he sentit aquest suport, sempre.

Ha seguit el Manresa, els darrers anys?

Sempre segueixo el bàsquet, i els exequips també.

Com veu la seva situació actual?

S’ha pres una decisió intel·ligent pel que fa a l’aspecte econòmic i el que suposa netejar una part de deute. El Manresa sempre ha sabut tocar de peus a terra i s’ha fet tornant a la LEB Or, però amb la il·lusió o l’ambició de tornar a l’ACB. Veig aquestes ganes i la il·lusió i crec que aquest pas d’anar a la LEB pot ajudar el club.

Vostè va fer ascendir el Manresa el 2002. S’ha de tenir paciència, per afrontar el repte?

S’ha de tenir sort. Jo ja vaig entrenar en uns play-off de descens quan tenia 25 anys a Tenerife. Allà cal tenir sort per no baixar. En l’ascens es van tenir bons jugadors i implicats. L’objectiu ha de ser molt comú, i també vam tenir la fortuna que aquests jugadors fossin clau en els moments definitius. És un seguit de coses, però al final cal que hi hagi implicació, un cor de treball i una gran exigència en el dia a dia.

El Manresa ha apostat per Aleix Duran. El coneix?

Sí, el vaig fitxar jo, per al Manresa.

Llavors sí que el coneix. És una bona aposta, jugar-te-la amb algú de casa?

És una aposta lògica. L’Aleix és una bona persona, un bon entrenador, treballador, amb una bona base d’experiència pel treball que ha fet a nivell físic, tècnic, d’ajudant i també a la LEB, quan va ser al Barça, i és lògic que se’l fitxés.

De què li serviran aquests mesos al Barça?

Per concretar idees. Aquesta perspectiva em pot donar més claredat per a les idees que tinc. Estem treballant a gran velocitat, amb una dimensió de club gran i d’entrenador molt alta. M’ha d’ajudar a aprendre coses i sobretot a aclarir les idees que puc tenir. M’ajudarà a tenir més claredat per a la meva idea de bàsquet.

Treballa amb mentalitat de continuïtat?

No. He vingut a ajudar l’entrenador que em va demanar, al club que va voler que vingués durant cinc mesos, i l’únic que em preocupa és anar als play-off i guanyar la lliga després de la Copa. No tinc cap dispersió en aquest aspecte.