13 de abril de 2018
13.04.2018
40 Años
40 Años

La dura batalla d'un diploma paralímpic

?El calderí Carles Codina ha hagut de superar moltes traves personals i esportives abans de l'èxit representant l'Argentina

13.04.2018 | 08:40

Darrere del diploma paralímpic aconseguit fa unes setmanes per Carles Codina hi ha una història de superació personal i física. Segurament com la de tots els que n'aconsegueixen un. Però la d'aquest surfista de neu de 44 anys de Calders és particular per diversos aspectes, tant vitals, com esportius. Codina va ser vuitè en la prova de snowboard cros de Pyeongchang representant l'Argentina, la terra dels seus pares. Ho va fer tretze anys després d'un accident que li va deixar seqüeles físiques permanents i psicològiques durant un temps i que l'han acompanyat en la seva recuperació. Però ell ho ha superat tot amb un gran esperit de lluita que també li serveix per denunciar el que, segons ell, són abusos en l'esport paralímpic espanyol, que provoquen que no representi l'estat en les diferents competicions.


Tornar a néixer

Primer, però, la part humana. Codina recorda l'accident més greu de la seva vida com si fos ahir. «Anava amb moto per la carretera de Manresa a Calders quan al revolt del Canadell vaig picar de cara amb un camió». Va salvar la vida de miracle, però el preu va ser uns quants mesos en coma i lesions permanents, sobretot al maluc i a la cama esquerra. Abans d'aquell moment, Codina esquiava i surfejava, i ja havia tingut contacte amb el món de les persones amb minusvàlua, ja que els feia de monitor per a activitats esportives a la neu. Rememora que, quan es va despertar, «havia perdut una bona part de la memòria i també la capacitat de parla. Al principi vaig intentar comunicar-me redactant una carta i ho vaig fer barrejant català, castellà, anglès i francès. Tot i això, s'entén el que hi vull dir i ja demano que vull tornar a la muntanya».

La recuperació va ser llarga i esquitxada per dificultats familiars, com ara la separació de la seva dona i el fet que s'hagués d'allunyar de la seva filla, que ara té catorze anys. L'ajut familiar i la força de voluntat van ser vitals per tal de tirar endavant. «El fet d'haver treballat abans amb persones amb dificultats físiques i psíquiques em va ajudar a pensar que no et pots ensorrar, que has de mirar endavant». Tot i que de vegades és complicat. «El pitjor és el dolor constant que tinc i que es fa més important amb els canvis de temps. Aprens a viure-hi i miro d'omplir el temps amb activitat. Aquesta setmana he pujat a la Cerdanya a fer de monitor. A estones costa, però cal ser positiu».


Problemes amb la federació

La derivada lògica per a ell de tornar a fer esport, en aquest cas adaptat, va ser la possibilitat de participar en competicions internacionals, però la seva relació amb les autoritats esportives espanyoles el va fer desistir de seguir representant l'Estat. «Jo he competit per Espanya però això ja ho pots escriure ben clar, els dirigents de l'esport paralímpic són uns pirates que només fan per enriquir-se i no per ajudar els esportistes». Segueix explicant que «en els recents Jocs, per exemple, no hi han anat un sèrie de grans esportistes perquè el comitè pot decidir qui hi va i qui no, i aquests no entren en els seus plans. En canvi hi van d'altres que no tenen tan nivell». I dóna noms. «Úrsula Pueyo és una noia mallorquina, amputada femoral, que té medalles en Copes del Món i grans resultats, i no ha anat a Pyeongchang. Com tampoc Óscar Pallargas, que és de Terol, esquiador, situat entre els primers del rànquing. Van tenir problemes amb els directius i no van ser convocats». Relata, també, que, «en el meu cas, m'apuntaven a campionats i llavors no m'hi enviaven. Apareix que jo he participat en europeus o mundials als quals no he assistit» i apunta directament a maniobres de dirigents com Andrés Gómez, membre del comitè tècnic de la Federació Espanyola de Discapacitats Físics.

Per aquests motius, «i ja que jo podia triar, vaig decidir competir amb l'Argentina. En part per tots aquests temes i de l'altra perquè sóc català i argentí. Estimo Espanya i moltes de les seves ciutats, on tinc grans amics, però no me'n sento. A més, explica que al país sud-americà «no hi ha favoritismes. Si aconsegueixes resultats, vas als campionats. A Espanya, en canvi, com que els mínims els posen les federacions, poden inscriure qui vulguin, independentment dels resultats».


L'experiència coreana

Codina ja tenia experiència a uns Jocs. Va ser a Sotxi, el 2014. «Allà vaig ser novè i em va estar bé per quedar entre els deu primers, però no sabia que només els vuit més destacats aconseguien diploma». Per això, a Pyeongchang l'objectiu era ser vuitè, la qual cosa suposava entrar a quarts de final. I ho va aconseguir. «Recordo que abans de baixar en la cursa amb el nord-americà que em va barrar el pas a les semifinals em vaig fer un tip de plorar». I tot en la mateixa pista en què un any enrere s'havia trencat sis costelles i havia tingut una perforació de pulmó, lesió que va posar en perill la seva participació als Jocs. «Vaig afrontar-la amb temença, però l'experiència allà va ser boníssima, amb uns Jocs molt ben organitzats, amb les màximes atencions. Va ser inoblidable, tot i que el fet de tenir 44 anys i competir contra gent de 20 i escaig m'ho complica tot molt».

Un cop tornat, la vida de Carles Codina continua, fent de monitor i amb més campionats al davant. I sempre amb una màxima: «Passi el que passi, i passen moltes coses, hem d'intentar fer el bé i estimar-nos tots. Només així podrem anar endavant». En el seu cas, qui sap, arribar a Pequín 2022, ja amb 48 anys, però amb el cor jove.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades

Buscador de deportes

L'últim El més llegit