«Sigui amb Ernesto Valverde o amb un altre entrenador, lluitem cada temporada per guanyar-ho tot, però avui no ha pogut ser», declarava el president del Barça, Josep Maria Bartomeu, després de la derrota històrica a la Lliga de Campions. Una afirmació del màxim dirigent del club que contrasta amb la realitat: el Barça ha deixat de ser competitiu a Europa, on ha perdut força tot i que disposa del millor jugador del món (i potser de la història) en la seva plenitud. Però Messi, tot sol, no pot guanyar copes d'Europa.

Entre el 2006 i el 2011, amb un Barça ple de jugadors en la seva plenitud com Puyol, Xavi o Iniesta, es van guanyar tres Lligues de Campions de sis possibles. Des d'aleshores, de sis finals possibles, només se n'ha disputat una, i s'ha guanyat (3-1 a la Juventus el 2015). Mentrestant, el Reial Madrid ha guanyat tres de les últimes quatre Champions, aconseguint, a més, una fita inèdita: aixecar-ne dues de seguides. I, mentrestant, el Barça ha quedat eliminat a quarts tres anys seguits.

La cantarella que diu «el Madrid otra vez campeón de Europa» s'ha convertit en un malson massa real per als blaugrana, que han limitat el seu domini a la lliga espanyola: 8 lligues de les últimes 13. La competició domèstica s'ha convertit en la preferida del Barça. Una tendència accentuada aquesta temporada: l'equip ha tingut prou humilitat per refer-se de la mala actuació del curs passat en el torneig de la regularitat i ha recuperat fiabilitat. Però aquestes caracterísitques que ha mostrat el Barça de Valverde setmana rere setmana, jornada rere jornada, no valen a Europa.

Nivell només per a la lliga

Amb el tècnic basc, l'equip ha mostrat una solidesa que li val per superar rivals de menys entitat. N'hi ha prou amb construir una estructura defensiva sòlida, amb Rakitic com a escuder de Busquets, per donar tranquil·litat a la rereguarda. I al davant, tota la sort de l'equip s'ha fiat a la inspiració de Messi o a la rauxa i la força de Luis Suárez, el únics arguments ofensius de l'equip.

A Europa, amb això no n'hi ha prou. A la fase de grups, l'equip va signar un balanç de quatre victòries i dos empats. Una imbatibilitat que deixava entreveure algunes d'aquestes mancances: dos empats sense gols, als camps de l'Olympiacos i la Juventus, i una victòria mínima a Lisboa, contra l'Sporting (0-1), i gràcies a un gol en pròpia porta de l'uruguaià Sebastian Coates. El balanç: tres partits disputats i només una diana a favor.

Tres resultats que confirmaven la tendència de les últimes temporada fora de casa, sobretot en les eliminatòries posteriors. L'any passat, derrota per 4-0 a vuitens de final davant el PSG, amb la remuntada posterior, i desfeta per 3-0 a Torí, davant una Juventus que acabaria enviant l'equip de Luis Enrique al carrer. I aquest curs, amb Valverde a la banqueta, el rendiment de l'equip a domicili en les eliminatòries tampoc ha millorat gaire: 1-1 amb el Chelsea i la derrota per 3-0 de dimarts. El balanç: tres derrotes i només un empat, amb un gol a favor i 11 en contra.

Esgotats

A més de ser poc competitiu a Europa, l'equip sembla que ha arribat cansat al tram final de temporada. Valverde ha exprimit molt els seus homes de confiança per tal d'assegurar-se el títol de Lliga, i això ha repercutit a la Lliga de Campions. Dimarts, els futbolistes de la Roma van passar per sobre dels blaugrana, tant per desig com per condició física i mentalitat. Eusebio di Francesco, d'una setmana per l'altra, va saber canviar la cara del seu equip. Valverde es va mostrar incapaç de fer-ho d'una part a una altra, després de veure com els italians passaven per sobre del Barça a la primera meitat.

La manca de recursos i la pèrdua de potencial de la plantilla ha estat evident les últimes temporades. I la mostra és que, dimarts, Valverde va fer el primer canvi al minut 80 de partit. Res del que tenia a la banqueta semblava poder millorar el que hi havia sobre la gespa: l'equip de gal·la de les últimes temporades, amb els únics afegits d'Umtiti, el millor fitxatge barcelonista dels últims cursos, i el portuguès Semedo, que en els últims partits s'ha convertit en fix al lateral dret per la pujada de Sergi Roberto al mig del camp.

Valverde va ser molt honest en la roda de premsa posterior a la desfeta, quan va dir que «a mesura que avança el partit, esperes que, amb tant de risc, puguis enxampar el contrari en una jugada amb una passada a l'espai i et plantis davant el seu porter. No ho hem aconseguit i a ells, en un rebuig, els va arribar el penal. Mai ens hem sentit còmodes, la veritat». Valverde ho confiava tot a una pilotada llarga perquè a la recàmara no hi tenia cap jugador que aportés un argument futbolístic diferent.

El paper dels fitxatges

Els responsables esportius del club s'han gastat 507 milions d'euros en 15 incorporacions els tres últims cursos, de les quals només una es pot considerar titular indiscuticle: Umtiti, que va costar 25 milions d'euros, un preu que, veient la inflació del mercat, es pot considerar una ganga per un central. Tot i que ara el club ha de negociar una renovació a l'alça del francès, que té una clàusula de rescisió llaminera de només 60 milions d'euros.

Fa tres temporades, per culpa de la sanció de la FIFA, el Barça va pagar 51 miliones d'euros per dos futbolistes que es van passar mig any en blanc, ja que no es van poder inscriure fins al mercat d'hivern: Arda Turan (34 milions) i Aleix Vidal (17). El primer ja no és el club, per on ha passat sense pena ni glòria, i el segon té un paper residual entre el lateral i l'extrem, ja que encara no se sap ben bé quina posició ha d'ocupar.

Uns mesos més tard, l'agost del 2015, el Barça presentava Robert Fernández com a nou secretari tècnic. De la seva mà van arribar sis futbolistes per 122 milions d'euros, entre ells, el seu gran encert: Umtiti. La resta no han passat de suplents sense cap opció de guanyar-se un lloc a l'equip titular. André Gomes, protagonista de les últimes setmanes per fer públics els seus temors i angoixes, va costar 35 milions d'euros que van anar directes a les arques del València, engreixades també pels 30 quilos que van ingressar per Paco Alcácer, un davanter que en cap moment ha pogut discutir la titularitat de Luis Suárez. Aquell estiu també van arribar dos jugadors que, des del primer moment, van ser assenyalats com a suplents: Digne (16,5 milions) per al lateral esquerre i Cillessen (13) a la porteria. A més, el club va pagar 3,2 milions d'euros per repescar Denis Suárez del Vila-real.

L'adéu de Neymar

La deriva en la planificació esportiva de les últimes temporades, amb jugadors incapaços de guanyar-se la titular, va tenir el seu punt culminant l'estiu passat amb l'adéu de Neymar. La sortida del brasiler va deixar 222 milions d'euros a les arques del club, però també va fer evident que no hi havia un recanvi preparat. Coutinho va arribar amb sis mesos de retard, al mercat d'hivern, per 120 milions d'euros. I l'escollit per suplir Neymar va ser Ousmane Dembélé (115 milions d'euros), a qui la inexperiència i les lesions han impedit que es consolidi al costat de Messi.

També van arribar Paulinho, la primera gran venda d'un club xinès a l'exterior (40 milions) i Semedo (30), que no ha passat de suplent al lateral dret, coix des de la sortida de Dani Alves. A més, el Barça va pagar 12 milions a l'Everton per repescar Deulofeu, que ja no és al club. I s'ha gastat 17 milions per dos centrals: un està cedit al Niça (Marlon) i l'altre, ara per ara, no entra als plans del tècnic (Yerry Mina).

Un futur incert: i el planter?

Un any després de l'abrupta sortida de Neymar, el Barça tindrà el proper estiu un repte important: suplir Iniesta, que té tots els números per anar-se'n a la Xina. Sembla que l'assenyalat per suplir-lo, a llarg termini, és el brasiler Arthur, de 21 anys i que encara no sap si arribarà al Camp Nou el juny o el gener de l'any que.

L'altra incorporació que sembla feta és la d'Antoine Griezmann, de l'Atlètic de Madrid. Un altre davanter que, pels 100 milions d'euros de la seva clàusula, sembla una ganga. Però el dubte és: el necessita el Barça? L'equip titular necessita renovar-se i la plantilla ha d'augmentar el seu nivell. I dins d'aquestes necessitats, cal encaixar-hi el paper del planter, cada cop menys protagonista en un equip que ha perdut potencial al mateix temps que perdia identitat. Fer-se reconeixible i renovar-se és el nou repte del Barça.